la Dida, Salvador Galmés

Quin mudament, d'ahir ençà. Ella mateixa no se'n sabia avenir. 

Les últimes trenta-sis hores passaven i repassaven per sa imaginativa amb galop de tempesta il·luminada de llamp. 

Tot el matí anterior havia colat dins la calma de traüllar domèstic, i a mitjan capvespre se vegé sorpresa per aquell senyor desconegut, qui venia a posta de ciutat just per cercar dida. Però ella no s'hi volia llogar per dida. Pensau que volgués deixar el seu infantó –agut de sa mare!– per nodrir-ne un d'extern? 'No, no; de cap de les maneres!' I non obstant, davant la insistència desesperada del pare, qui volia fer viure sa fillona anc que fos a despeses d'un altre, son cor de dona tot s'entendrí. 

–Però ca! No, senyor, perquè... no senyor. 

A on treia cap llogar-se per dida, tenint el seu viu? I per donar una excusa havia al·legat que el seu home era a jornal i no tornaria fins al vespre. 

Tanmateix són ben encaradissos els senyors! Ell en persona se n'era anat a fora-vila a cercar el marit, i mentrestant ella havia pensat que el seu nin, si el desmamava, a onze mesos, ja podria surar. D'altres menys poderosos n'han desmamat per força i campen de lo més bé. 

Tota ella se sentia remoguda d'una agitació interna. 

Justament una jaia veinada, amb son reuma i sa dèria oficiosa, l'havia mig encalentida: 
–Si jo hi pogués anar! 
Quina planta! Una dida de setanta-dos anys. La jove no havia pogut estar de riure. 
–No te'n rigues, filleta! 
En això de dides, un escarxell torna una dama; i endemés, un guany de vuit duros cada mes, ben menjada i ben servida com una senyora, i qualque present adesiara, no eren coses de menyspreuar. Oh, i encara: que aquell senyor era de casa bona, de casa de cavallers, i no la deixarien tocar de peus en terra. Sí, sí! Tenia raó la vella. Era una bona conveniència si en trobava una qui per un mes o dos, volgués donar de mamar al seu. 

–Això rai! Lo que sobren són dones amb infant desmamador, qui per perdre la llet encara ho agraieixen. 

Atordida, son voler era pres com una busca dins un rodament de vòrtex. 

A l'arribada dels dos homes, amb l'infant al pit, encara havia sentida redreçar-se violentament en son interior, una protesta d'amor maternal. 'No, no; mai!' I era estat el marit qui l'havia ginyada, enlluernat –p'entura– per la perspectiva de viure esquena dreta amb el didatge, i seduït per aquella amatença del senyor, qui per dues horetes de sol li havia pagat el jornal enter. L'última excusa d'ella, que era massa vella de llet, s'era desfeta com neu dins l'aigua. La nina que lletaria ja havia complit un any! 

Ja estava fet. A l'endemà mateix l'esperarien a l'hostal de la vila. 

I tropell tropell n'havien trobada una qui per una temporada donaria mamar al petit dos o tres pics al dia. 

Amb l'atordiment de la pressa i la tristor del comiat, no havia tingut lleure de pensar ni sentir res; però ara, dins la foscor de la primera nit fora de la llar, sa imaginació revivia intensament totes aquelles hores amb fets, dites i circumstàncies qui s'entremesclaven en bellugueig confús, com una reverberació castigosa de mar assolellada. 

Després l'escometé una nova munió de detalls de la seva arribada, aquell matí mateix. La casa vella, impressionant com l'església de la vila; els senyors qui l'esperaven amb la besàvia de plegamí i dues ties de la menuda; lloances de la seva bellesa i joventut; una indagació inquisitorial sobre el seu passat i família; un visurament humiliant del seu cos. Sobretot, l'examen del metge qui la mirà i palpà com una cabra lletera, li produí un gran enuig d'empegueïment i d'amargor. Llavors la presentació de la menuda. Maria Santissimeta! Si de grogor i xètiga era ni menys ni pus que una granota escorxada! 

I ara, vegent sa glotonia sens assaciament, l'assaltà un dubte esfereïdor: 'Si tendrà rànoa?' i el dubte creixia amb basarda, sentint buidar-se-li els pits suara plens i forts. Seria per això que s'eren desnonades les tres dides que ja havia tengudes la menuda? I sentí una gran opressió a la boca del cor. 

P'entura aleshores el seu plorava de fam lluny d'ella. Davant aital possibilitat sa vista llampegà amb fulgors d'avorriment. La llet que li xupava aquella externa, era vida robada al seu fillet! Bruscament decantà la nina i se cordà el pit amb indignació: 
–Prou; això no és teu! 

I sentí impulsos de deixar-la allà mateix, i fugir corrents –empesa per una llei quasi física, quasi fatal– a agombolar el seu, tot d'una, sola, a peu, cap a la vila perduda fins a l'harmonia immensa de la planura i de la nit. Del fons de ses entranyes sentia revenir-li una onada de menyspreu qui vessava, calma i arrasadora, sobre el marit qui l'havia encarada, sobre si mateixa qui havia consentit a tan gran abominació; i se mossegà els llavis amb violència. 

La nina rompé en plors. Aquell gemec impotent, revelador de la suprema misèria de la vida, afluixà la tibantor de la dida, i d'eima partí a cantussar el vou-veri-vou. 

Ara sentia un gran abatement. La dolçor del cant li desvetlava sentiments llunyans qui pul·lulaven a forfollons, invadint-la de fonda malencolia. Li revengué una esclator d'enyorança i sos ulls s'inflaren de llàgrimes. 

I el plant de la nina i la tristor de la dona se fonien dins la gran sala buida, sonora, de parets cobertes de quadres vells formant taques de negror, envoltats de fosca només trencada per la claror esmortuïda d'un bec de gas. 

Quin mudament, d'ahir ençà!" 

(Fragment de "La Dida"; de Narrativa 2. Barcelona: Abadia de Montserrat / Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar, vol. 2, 1994, p. 101-104)