El Cimalt, cap XII Solitud

La Mila aclucà beatament* els parpres*, estirà el coll, i, amb un gemeguet* de goig, hi parà les galtes, primer l'una, després l'altra, a n'aquell sol, com dema­nant-li que la petonegés. I el sol va petonejar-Ia llargament, com recreant-s'hi també sobre ses galtes fresques, sobre son cos abrigat i pIe d'esgarrifances*.

Es descalçà  i amb les mitges es donà unes fregues ben fortes fins a enrosar  la pell d'aquells seus peus més blancs i i insensibles que peus d'estàtua, i després els deixa nus sobre la terra tèbia, trobant un goig intens en resseguir a través de les venes el pessigolleig de la sang que es desencantava i tornava a circular lliurement. 1 guaità trafiquejar* a l'home, i després aguantà ferm les potes del llebrot*, mentre ell, ganivet en mà i agenollat al seu davant, l'escorxava repo­sadament.

La dona, aleshores, se sentí feliç com mai ho hagués estat; sos llavis reien, reien sos ulls, reia la seva anima i reia, finalment, tot l'espai i tota la mun­tanya a son entorn Fins que, enmig d'aquell enriolament* espontani de la vida, l'escometeren * impulsos de besar: uns impulsos apressarats*, frenètics, irre­sistibles, de besar quelcom ... lnvoluntàriament, tota tremolosa, es torçà vers el pastor, qual cap, descobert i inclinat sobre el llebrot, li oferia a tret de lla­vi la volta del cervellet, més ... abans d'acabar l'acció, va estroncar-l'hi una cosa sorprenent. Sense saber per què, sense haver sentit la més petita fressa, sen­se obeir a cap signe exterior, el pastor i ella, d'un mateix moviment instintiu, aixecaren el cap alarmats per a guaitar enlaire. Quedaren sense bleix. Allà, al cim deIs canons* de l'Orgue, un grop obscur, un altre cap humà que pla­nava en l'altura, sobre els seus, es feu vivament enrere i desaparegué sense dei­xar rastre.  No fou més que una visió de llampec, que una sospita quasi bé, i malgrat això la dona i l'home demoraren  èrtics*, sense pestanyejar, per més d'un minut, veient encara sota el cel, com si hi hagués estat estampada, la taca fosca del cap i la mirota blanca d'unes dents de xacal.

El pastor fou el primer a revenir-se. En son rostre desfigurat hi aparegué l'expressió cruelment resolta del combatent a mort. Després mirà fixament la dona.

-Heu vist? -va preguntar-li amb lentitud.-. Com hi ha Déu l'esperavi tot avui: n'estavi cert que ens seguia els passos. Mes, ah! -i son rostre placèvol s'en­roentí d'una foguerada-: que em cerqui pas el cos, que me'l cerqui pas! Perquè, vos ho juri de cor, Fara una mala fi!  i d'un cop certer de ganivet, esbotzà ardidament el ventre del llebrot.

VíCTOR CATALÀ : Solitud. Edicions 62 (adaptació).