Víctor Català
"La vella" de
Víctor Català és un conte on podrem observar algunes de les característiques
més genuïnes del ruralisme, i, en concret, del ruralisme negre que amb tanta
insistència va conrear l’autora. Veurem els aspectes naturalistes en una
societat rural miserable, en absolut idíl·lica i, sobretot, impassible davant
el transcurs dels dies i de la vida, amb una protagonista que va acumulant
desgràcies fins arribar a un desenllaç fatal. Veurem també una preocupació pels
aspectes estilístics: des de la voluntat d’aconseguir un ritme narratiu que s’adigui
amb la història que s’explica fins la preocupació d’utilitzar un lèxic que doni
versemblança a situacions i personatges i que potser en algun moment ens pot
semblar lleugerament forçat.
I, per sobre de tot, comprovarem l’eficàcia literària, perquè, sigui com sigui,
segur que la lectura del conte no ens deixarà de cap manera indiferents.
L’havien treta al porxo, com de costum, i l’hereu se n’havia
anat a la batuda, la jove a l’hort amb el menut a braç, la mossa gran a costura
i el bordegassot i l’altra nena, l’un a jugar a boles a l’era d’en Rostoll, al
capdavall del poble, i l’altra a engegar les oques i ànecs vora el riuet. En la
casa no hi quedaven més que la vaca prenys, dins la cort, fosca i plena de
teranyines, el garrí modegant en el raconot de sota l’escala, les gallines escarbotant
la ruda i el donzell en el pati, i la padrina a dalt, en el porxo, entremig de
canyissos de figues seques, esteses de fesoles granades, penjolls de tomates,
panotxes de blat de moro i enfilades d’orellanes. Als peus hi tenia la basseta
del menut amb el coixinet d’espart, podrit del orins, i les baietes del
bressol, negres de mosques i llançant un tuf inaguantable.
A les set del matí, quan la jove havia tret la padrina,
encar el sol no donava en aquella banda del porxo, encarat entre llevant i migdia,
però a les deu ja estava ensenyorit de més de la meitat, i la pobra velleta, de
cara a l’horitzó, plantada com una mòmia en la cadira baixa, en la que la
tenien esclavitzada sos membres morts i inútils, es rostia de viu en viu.
Feia cinc anys que s’havia aireferida, anant a confessar
al poble veí, amb un predicador que hi feia el novenari; havia caigut al mig de
la carretera, amb els ulls en blanc i la boca de costat, com si fes ganyotes.
Un carro que anava a mercat, a punta de dia, va atrapar al pas aquell bulto blanc
i blau –la caputxa de franel·la i les faldilles de blavets– i el carreter va
fer-li un xiulet, perquè l’animal, amb les orelles apuntades endavant, com si
flairés un perill, se li espantava; però com el bulto no es mogués, el carreter
baixà del carro i engegà un roc com l’embosta, que anà a petar en el braç
esquerre de la padrina, fent-li un bony com un ou; i com ni així fes aires d’eixirivir-se,
l’home, cremat, s’hi atansà amb la vara enlaire, per a veure si de grat o per
força el faria deixondir, an aquell borratxo que dormia la mona al mig del
camí.
Al ser-hi a tocar, s’adonà que era una dona i la sacsejà
amb el peu, després l’aixecà i li desembossà la caputxa: llavors vegé els ulls
espantats i la ganyota sinistra d’aquella boca fora de lloc. La padrina no
podia parlar, ni moure el braç ni la cama dreta. La carregà com un fardo al
carro, i tiraren cap al poble. Al carrer Major li preguntà una dona:
–Hola, Baldiri! Què duem?
–Res de bo, noia: la vella de cal Manyo, que s’és ferida.
L’he vista al mig del camí, l’he arreplegada i la tragino a casa seva.
–Tant de grat que us ne sabrà l’hereu!... Ja mai més
servirà per a res. Quan els hi ve aquesta pedregada, valdria més que es
morissin en sec; al manc no farien nosa.
–Ja tens raó; però què hi farem!... Vaja, adéu, noia.
–Adéu, Baldiri.
I el carro tirà avall mandrosament, grinyolant de tota sa
ferramenta mal enseuada.
Dels ulls esparverats de la padrina van caure dues
llàgrimes com cigrons: hi sentia i hi veia, la pobra dona.
A casa seva l’hereu i la jove la reberen amb la sorpresa
alarmada amb què es rep un hoste perillós que no s’espera. No que fossin males
entranyes l’hereu ni la jove; però a pagès, un vell xacrós que consum i no
produeix és un censal, i ja eren tantes boques!..
Per a provar, perquè la gent no digués, van donar-li un
got de vi amb sal, i li untaren els polsos i la boca del cor amb oli de
llargandaix, i anaren de seguida pel capellà. Si s’havia de morir, alabat sia
Déu! Però, al manc que se n’anés arreglada. Del metge ningú en parlà: prou que
sabien ells que allò de les feridures, quan pitjava de ferm, no tenia remei; i
els metges, al capdavall, no eren més que uns papadineru!
Com no podien confessar-la, perquè no enraonava, la van
extremunciar i es quedaren tranquils: ja havien fet tot lo que calia. Al vespre
van recordar-se de que no havia menjat res del dia abans, i li portaren un plat
de sopa i un got de vi. Després tothom se n’anà al llit, dient a la malalta que
si havia de menester alguna cosa que avisés. L’endemà la jove es quedà a casa,
per veure si l’àvia se n’anava o no. A migdia li va donar la sopa i el gotet de
vi, i al vespre altra vegada. Els ulls esparverats de l’enllitada semblava que
volguessin dir alguna cosa; però la jove ja no tenia taleia de mirar-li els
ulls.
L’endemà, al entrar en la cambra, una bravada forta li
tapà els esperits, i vegé mulladís al sòl. Llavors la jove record`que encara
mai l’havia feta orinar. Una foguerada li encengué la cara, i va estar a punt
de cantar-li les quaranta a la padrina. En els ulls inquiets d’aquesta, que ho
veien tot, s’aturà un llagrimó emperesit: li mancava acostumar-se a sa misèria.
La jove, amb ses embranzides i revolades de dona trempada
i sobrera de salut, esbatanà la finestra, cridant que allà no s’hi congriaria
la pesta. Aleshores la padrina veié un tros de cel blau, serè, esplèndid, bonic
com si fos fet de tot just, enduent-se-li la mirada més enllà d’aquelles
rònegues parets, brutes i florides, que li feien de gàbia. En sa arrossegada
vida de burro guixeter, blincada sempre al pes de la càrrega, no li havia
quedat una hora vagativa per a contemplar-lo, el cel. De llavors, inútil ja per
a tot lo de la terra, li lleuria de fer-ho; i començà a posar-li voluntat, an
aquella bellesa consoladora que havia d’arribar a ésser la seva única
distracció i son únic amic.
La jove va rumiar que tenir l’àvia al llit no li
convenia, perquè en poc temps li destruiria la màrfega; i l’aixecà. Els dies
bons la tenia al porxo; quan feia mal temps, a la vora del foc. Com ella, la
jove, havia de cavar les mongeteres, collir la vianda, picar la verdura per a
les oquetes, abeurar el garrí, anar per l’olla i apedaçar l’home i la canalla,
no podia estar per la vella. Li posà la nena per vigilanta. Però, al segon dia,
la nena va cansar-se de guaitar amb sorpresa la padrina, sempre sèria i quieta,
sempre muda i mirant enllà, com si tingués els ulls de vidre; i la criatura,
avorrerta, després d’haver-se rosegat tot un bec de davantal, començà a
arrossegar-se poc a poquet cap a la porta, i quan fou a la porta, sortí al
carrer, prometent-se a si mateixa arribar només que fins a la cantonada i
tornar: però de la cantonada estant vegé un aplec de canalla jugant a caps i
traves a la plaça, i el cor li va dir que si hi anava guanyaria una agulla; i
corregué fins a la plaça, i després anà a jugar a costures, i després a collir
margaridoies. Tornà de fosc a casa, i la mare no va renyar-la. D’aquell dia en
avall, no es parlà més de fer compte a l’àvia. Cada matí tothom emprenia la
seva via, i en la casa sols hi quedaven quatre animalets i aquell ésser baldat,
rostint-se de viu en viu, entre canyissos de figues, esteses de fesoles,
enfilalls d’orellanes i panotxes de blat de moro, amb l’eterna bassseta als
peus i les baietes del bressol penjades a eixugar, ran mateix de la cara.
A trenc d’alba cada dia la jove la girbava de qualsevol
manera, la prenia d’una revolada, la treia al porxo, li posava quatre
culleradetes de sopa a la boca, li donava un ditet de vi i se n’anava de casa;
a l’hora de dinar era la nena gran la que es cuidava d’atipar l’àvia, entre
roncs i empentes; i tornaven a deixar-la fins al tard, que la jove la prenia de
nou en un braçat, com si fos una feixina, per a dur-la al llit, a on quedava
abandonada fins l’endemà. I la pobre infeliça, que no podia cosir ni fer mitja,
que no podia anar a l’hort ni tan sols bressolar la mainada; que no podia moure
cames ni braços i amb prou feines barbotejar un que altre mot; la pobra vella,
que estava avesada a veure, de tota sa vida, com una cosa natural, que a l’ésser
espremut, a l’arreu inútil, al vell que no servia per a res, no se li tingués
cap llei de mirament, no es queixava mai d’aquell tracte inclement i dur, sense
una titlla d’amor ni respecte; i en sa cara inexpressiva, de pòmuls sortits i
boca entregirada, no s’hi veia més que una passible indiferència, com la cara d’un
brau manso. Només s’animava, pipellejant-li l’esguard, quan s’acostava el plat
de la sopa: la feridura havia obert encara més sa gana golafre de pagesa, i son
ventrell, que hauria paït les pedres, no quedava satisfet amb aquell plat de
sopes o de mongets bullits; i l’ànsia de son rostre i la voracitat amb què
llepava la cullera semblaven demanar sempre més i més. Però no n’hi donaven,
perquè deien que si menjava molt embrutava massa el porxo. Llevat els moments
del menjar se passava hores i hores asseguda en aquella cadira mitjana, immòbil
i muda, de cara a l’horitzó, amb el cap ert i els ullets grisos, badats i
fixos, com ulls de vidre, i les dues mans sobre la falda, amb el rosari a l’esquerra,
l’única viva, si no hagués sigut la pedrada del carreter; però aquella pedrada
tan certera havia fet malbé per arreu algun nervi que li privava de doblegar
dos o tres dits, i havia deixat en el bracet, dur i cantellut com una estella
resseca, un renós que, quan volia fer mal temps, l’agullonava amb unes fiblades
tan vives que feien petar les dents.
I així consumia el rest de sa miserable vida la padrina
de cal Manyo, immòbil i sola i mirant i mirant sempre, amb una quietesa fixa d’esfinx,
aquell cel tan blau i bonic, però tan impassible i llunyer pels que sofreixen.
Ningú sabia, ni potser ella mateixa, quins esqueixos de
pensaments rodolaven per les cofurnes de son cervell primitiu, paralitzat per l’hemiplexia,
davant d’aquell cel esplèndid, ni quines sensacions podia despertar el més
enllà meravellós que contemplava sempre, en esperit encara viu, dins de sa carn
quasibé del tot morta i momificada.
Aquell dia el sol li donava de ple, i semblava impossible
que no la cegués i atuís. Era un sol de juliol, covat, ardent com brases, que
en els redossos rostia les sargantanes enartades i aixecava bombolles en la
pell de les persones. S’hauria dit que es respirava foc. Els insectes,
afollonits, fiblaven amb una sanya terrible. Les orellanes del porxo semblaven grapats
de raïms negres, dels que s’aixecava una remor imparable, un zum-zum seguit,
sense gradacions; les mosques hi estaven a pilots, lo mateix que en el coixinet
de la basseta i en les baietes del bressol, i en la cara de la padrina; se li
ficaven sota el mocador del cap i dins la boca entreoberta, picant-li, fins a
deixar-li el fibló, la llengua blanca i resseca; se li abeuraven en els
llagrimers humits, passejant-se-li a l’entorn dels parpres cuirosos; se la
menjaven viva. Ella pestanyejava de tant en tant, i algun dit de la mà esquerra
es bellugava com amb esma de fer alguna cosa; mes ni la mà es movia ni el cap
se tombava: solament el pit li anava com una manxa de ferrer, i les gotes de
suor li regalaven cara avall, l’una darrera l’altra, caient sobre el davantal,
a on el sol les eixugava de seguida.
Regnava una quietud pesada. De tant en tant se sentia un
xisclet d’ocell que volava fora de vista, un escotxineig de guatlla al lluny,
el trinc-trinc precipitat d’un rellotge de caixa, tocant hores, un cop de pota
de la vaca prenys dins la cort, els grunys malhumorats del porc...
S’acabava el batre, i no hi havia un home feiner ni una
dona jove en vaga per les cases: en tot el poble no s’hi haurien comptat mitja
dotzena de vellets inútils, bressolant en un racó de cuina o bé ajaçats a l’ombra
de les parets. Fins la mainada rodava per les eres, fent tombarelles sobre el
boll calent, parant els sacs del gra, ficant-se entremig de les potes del
bestiar de les batudes, com voleiades de pardals barroers.
Allà a deu hores s’havia aixecat un alè de vent, i tothom
cuitava a aprofitar-lo.
Feia una estona que la vaca es removia inquieta,
baladrejant el tros de cadena de ferro, que petava sorollosament contra les
parets de la cort, i el porc grunyia més que de costum, quan la padrina,
immòbil en son setial de balca consumida, percebé una bafarada estranya,
agrenca, que venia de la banda del patí; però se n’aixecaven tantes de
bafarades al seu entorn, ara del coixinet que tenia als peus, ara de les
baietes que tenia al costat, ara de les carabasses que es podrien sobre la
paret, que no en va fer cas. Mes, al cap d’un minut, una de més forta i
reveladora la va fer estremir de cap a peus. Ensumava àvidament, com quan
sentia la flaire de la sopa, i els ulls somorts se li espantaren, traint una
gran angúnia. Com responent an aquella mirada d’esglai, la vaca llençà un bruel
llastimer que retintinà llargament en l’espai caldejat, com amb mandra d’allunyar-se
i fondre’s, i el petament de la cadena, fortament estrebada, des d’aquell
moment ja no parà. Per altra banda, les gallines començaren a esvalotar-se en
el patiet, mateix que veguessin la guineu.
La padrina ho comprengué clar: aquelles senyals d’alarma
de les bèsties i aquella fortor de socarrim que sentia no podien mentir: se calava
foc a la casa. I, debategant, tota ella concentrada en sos sentits, tractà d’esbrinar
en quin indret se calava el foc i el mal que podia fer. De sobte, una glopada
de fum, com despedida per la boca d’un gegant fumador, s’enlairà per la banda
del patí. Els dos o tres dits bons de la mà esquerra de la padrina s’agitaren
nerviosament, bellugant el rosari.
El foc devia ésser en el bastarral, que feia de sostre a
la cort de la vaca: el dia abans hi havien entrat la palla nova, que cruixia de
tan resseca i cremaria mateix que una esca.
La cort i el bastarral ocupaven el cul de la casa i
tenien un finestronet que donava al pati; el pati estava separat del cementiri
per una paret de tàpia, i després del cementiri venia la iglésia, que tapava
per aquella banda tota la vista a la casa del Manyo, i que aleshores privaria
que la gent de les eres s’adonés del foc i pogués acudir-hi al començament. Per
la banda del carrer tampoc hi havia gaire més esperança, perquè en cas de que s’escaigués
a passar alguna persona, lo que no era fàcil en aquella hora, abans el fum no
omplís tota la casa i eixís per les escletxes de la porta ajustada, ja a dins
seria tot un braser. Si la gran fetor de socarrim no ho descobria d’hora, no hi
hauria remei... La pobra dona, amb les potències esclarides súbitament, per
acció d’aquell terror suprem, ho calculà amb un minut. Si el foc havia començat
en la cort o en el bastarral, ella estava al bell cim de la fogaina. En aquell
moment, com per a donar-li la seguretat absoluta, el finestronet del pati, com
si fos una xemeneia, començà a vomitar glopades i més glopades d’un fum espès,
negre pudent, d’una fortor que feia plorar els ulls; de seguida el patí va
estar-ne ple, i s’estengué pel porxo com una boirada. Entretant, mig asfixiada,
la vaca bruelava seguidament, balandrejant amb fúria la cadena, i els romflets
del poc esdevenien a cada punt més forts. El fum devia haver-ho invadit tot,
fins els darrers racons.
La paralítica volgué cridar, sembrar l’alarma en al barri
desert, però sa llengua mig baldada no respongué a son neguit, un barboteig
palpissot, una treballosa pluja de fragments de paraules fou tot lo que li
eixí, i encara tan baix, que no s’hauria sentit de l’altra banda del porxo. Al
donar-se compte de sa absoluta misèria, la barba li tremolà més, i rompé en un
gran sanglot desesperat.
La fumareda caragoladissa s’aixecava ja sobre el pati com
un nuvolàs negre, que tapava tot el cementiri i la iglésia.
De sobte ressonà un gran xerrisc, i l’àvia sentí cruixir
el porxo sota sos peus, com si estrebessin la casa, de tots costats, i una
llengua de foc tantost vista com fosa, mirotejà dos pams per damunt de la paret
del pati. La vaca, cega, afollonida, devia haver romput els lligams, perquè sos
bramuls s’oïen, ja sords i apagats, tan aviat en un indret com en l’altre de la
casa.
La padrina, amb els ullets grisos fora del cap, fent un
esforç suprem, se posà en peu; son cos balandrejà endavant i endarrera, i
després quedà immòbil, en perfecte equilibri, sobre ses cames testes,
enrampades. El fum la cegava, i l’ofegava la gran pudor de cremat. En aquell
moment, una ratxa tèbia, una ratxa de vent que en les eres fou rebuda amb crits
i salts d’alegria, regolfant per tota la casa, bufà en al braser abrandat i
expel·lí amb violència, pel finestró, una pluja de palla cremada que volà en
totes direccions, omplint els ulls de la padrina de volves negres i coentes; un
tro rogallós, un gran bramul de monstre enfadat, roncà llargament sota el
trespol, que trepida amb trepidació tan forta que semblava que anés a
esfondrar-se de seguida. La pobra vella, perduda la raó, donà una envestida per
a fugir. Les cames restaren com clavades, i el cos caigué de tot son aire
endavant. Com no podia emparar-se amb els braços, petà pesadament de cara a
terra... Un borboll de sang envermellí les rajoles, i un tros de dent, trencada
ran de geniva, se li encastà en la llengua.
Ni menys va fer moviment: estava mig estabornida. Mes
encara percebé una veu de dona, neta, clara vibrant, que cridava no gaire lluny
amb esgarip d’esglai:
–Foc!!... Foc a cal Manyo!!
Encara sentí que li queien sobre el cap, com un ruixat de
pedres, les campanes barroeres de la parròquia cridant gent a la desesperada;
encara tornà a retrunyir-li sota d’ella el room-room! de la fogaina, una fressa
i remenament sord, com si la casa tingués mal de ventre... fins que, de sobte,
li semblà a la padrina que se li trencava la trinxa de les faldilles, que algú
la desfeia d’una faixa que l’estrenyia; li semblà que el cap se li tornava buit
i lleuger com un cascavell, i que el cor se li fonia en una son dolça i pesanta
com la de la migdiada... una alenada càlida l’embolcallà i... res més.
Quan la gent arribà al poble, no quedava de la casa més
que quatre parets esberlades dels cantons i dugues canes de teulada a punt de caure.
A dins, tot era un braser.
A l’endemà, escarbotant entre la runa i les cendres
calentes, van trobar el porc cuit sota el revolt de pedra de l’escala, i ací i
allà algun os calcinat que no podien dir si fou de la vaca o de la padrina; al
pati hi havia set o vuit gallines ofegades, amb la cresta negra i el bec badat.
Una setmana més tard, entre els hisendats i pagesos de la
rodalia, se feia una capta en favor del Manyo, que havia quedat en la misèria.
Tothom el planyia per aquell foc que li havia destruït els béns: aquell casalot
arnat, el garrinet i la vaca prenys. De la vella ni calia parlar-ne: lo que
deia la gent
–Tan de bé li va fer Déu!... Per lo que hi feia en aquest
món, sense cap potència!...
Víctor Català. "La vella" dins Drames rurals, 1902
Contesta
les següents preguntes:
1.- Quin
és el tema principal del conte?
2.-
Explica les característiques més importants dels personatges principals.
3.- Fes
una llista que reculli tots els comportaments cruels amb què es tractada la
padrina al relat.
4.- Quina
és la intenció de l’autora amb aquest relat? Quins recursos utilitza per
aconseguir-ho?
5.- Quines
característiques de la narrativa modernista rural apareixen al fragment?
6.- Comenta les dues darreres ratlles del conte,
quina caracterització de la gent del camp se’n desprèn?
7.- Quina és la primera impressió que has tingut
en acabar la lectura del conte?
8.- Creus que el relat té vigència actualment?
Quin és el paper dels vells a la nostra societat? Com se’ls tracta?
