Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teatre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teatre. Mostrar tots els missatges
27.10.19
6.5.19
la clínica dels embolics
1
LA CLÍNICA DELS EMBOLICS
Autora: Adelaida Frías
http://www.deliciesveuisaxo.com/textos-teatre-infantil-juvenil/
- 17 pàgines -
Personatges per ordre d’aparició:
1 - METGE / SSA
2 – INFERMER / A
3 – AMNÈSIC / A
4 – PARANOIC / A
5 – PRINCESA
6 – DONZELLA
7 – CUINER / A
8 – CANTANT (noi o noia)
9 – HIPNOTITZADORA
10 – VELLET/ A - DETECTIU
11 – INSPECTOR
2
La sala d’estar d’una clínica privada, amb una taula i un parell de butaques (o cadires). Al
fons una porta amb cortines que dóna a la terrassa. Per l’esquerra se surt cap al vestíbul i
al carrer. Per la dreta s’accedeix a la resta de la clínica.
ESCENA 1
Entren per la dreta la metgessa i l’infermer, que s’aturen i miren al seu voltant.
METGESSA : — On és la Maria?
INFERMER : — Deu haver sortit a la terrassa. (treu el cap entre les cortines:)
Maria! Que no veus que et refredaràs? Ja t’he dit que
t’abriguis per sortir.
Entra l’amnèsica, en bata i pijama.
AMNÈSICA : — A mi no m’has dit res. Aaatchís!
INFERMER : — T’ho dic trenta cops al dia! (la fa asseure a una butaca)
L’infermer li posa el termòmetre. La metgessa li pren el pols.
AMNÈSICA : — Qui és aquesta?
METGESSA : — Sóc la metgessa, que no em recordes?
AMNÈSICA : — Quina metgessa?
METGESSA : — La metgessa que et visita cada dia.
AMNÈSICA : — Ai, jo què sé.
INFERMER : — I a mi tampoc no em coneixes, guapa?
AMNÈSICA : — El cambrer?
INFERMER : — Uf, està igual.
METGESSA : — Està pitjor. Puja-li la medicació, a veure si reacciona.
Entra la paranoica de la terrassa i es queda a un racó molt angoixada.
3
INFERMER : — D’acord. Què passa Laura? Per què fas aquesta cara?
PARANOICA : — Hi ha un home aquí fora! Fa com si no em veiés, però està
esperant que em distregui per tirar-me pel balcó!
INFERMER : — No pateixis; està arreglant el telèfon.
METGESSA : — Vine que t’auscultaré. (l’agafa del bracet)
PARANOICA : — (es resisteix) No, no. Estic bé, gràcies.
INFERMER : — (la fan seure entre tots dos) Viiine, no siguis bleda.
METGESSA : — Alça, si et va el cor a tota bufa! Que no et prens les píndoles?
PARANOICA : — Sí. Sí, sí.
METGESSA : — (la mira, preocupada) M’estranya molt.
L’infermer s’emporta la metgessa a part. La paranoica vigila la terrassa apartant una mica
la cortina.
INFERMER : — Quan em descuido les escup. Aquest matí m’he trobat una
píndola embolicada dins un mocador de paper.
METGESSA : — Doncs li haurem de barrejar amb el menjar.
INFERMER : — D’acord, avisaré el cuiner.
METGESSA : — (a les dues pacients) Adéu noies, fins després!
La metgessa i l’infermer marxen per la dreta. La paranoica s’acosta de l’amnèsica.
PARANOICA : — (confidencial) He vist una dona molt sospitosa, amb ulleres
fosques, que ha arribat a la clínica.
AMNÈSICA : — Quina clínica?
PARANOICA : — (irritada) Aquesta! Aquesta clínica!
AMNÈSICA : — Això no és un hotel?
PARANOICA : — Ai calla, que em poses dels nervis!
4
ESCENA 2
Entren per la dreta la princesa i la donzella. La paranoica i l’amnèsica les miren
atentament i en silenci.
PRINCESA : — Com és possible? La taula encara no està parada!
DONZELLA : — Vaig a reclamar, majestat?
PRINCESA : — És clar!
La donzella surt per la dreta. La princesa es mira les dues pacients de dalt a baix, amb
disgust.
PRINCESA : — L’hora que és, i aquestes aquí; com uns estaquirots!
Tenen l’ànima de musclo!
Entren la donzella i el cuiner portant una plata amb plats i coberts. Van parant taula entre
tots dos, mentre la princesa passeja amunt i avall, majestuosa.
DONZELLA : — Perdoni, però la puntualitat és importantíssima.
CUINER : — Es pensa que no tinc res més a fer? Porto tot el dia
treballant com un boig. I això de boig no ho dic per ningú.
PRINCESA : — Explica-li que només es tracta d’organitzar-se bé.
DONZELLA : — Diu la senyora que si s’organitzés bé...
CUINER : — (irritat) Ja ho he sentit, el que diu la senyora.
PRINCESA : — Pregunta-li quin és el menú, Norberta.
DONZELLA : — La senyora vol saber...
CUINER : — Li dius a la senyora que hi ha macarrons i vedella amb
bolets.
DONZELLA : — Diu el cuiner que hi ha macarrons i vedella amb...
PRINCESA : — Precisa-li que em refereixo al menú vegetarià.
DONZELLA : — La senyora diu que es refereix al...
5
Entra per l’esquerra la cantant amb ulleres fosques i ho observa tot en silenci.
CUINER : — (malhumorat) En aquesta casa no n’hi ha, de menú vegetarià.
DONZELLA : — Disculpi, majestat, però resulta que en aquesta casa....
PRINCESA : — És un escàndol! Ahir, quan vaig arribar, vaig deixar ben clar
que no penso menjar ni un bocí de carn!
DONZELLA : — És que no s’adona que està cuinant per sa majestat la
princesa Sònia de Savoia?
CUINER : — Per si la princesa no ho sabia, ja li pot dir que la vedella
només menja herba i que la seva carn és súper vegetariana!
CANTANT : — A mi la carn també em cau fatal. He vingut per purificar-me,
així que no vull toxines. Hi ha algú aquí que vulgui menjar
carn?
La cantant mira molt autoritària la paranoica i l’amnèsica, que se sobresalten, atemorides,
i fan que no amb el cap.
CANTANT : — Ja ho veus. Estem disposades a fer vaga de fam.
La paranoica i l’amnèsica es miren, alarmades.
CUINER : — (indignat) Això és un... un complot! (autoritari:) Però tu,
t’has de menjar el brou!
El cuiner posa un bol a les mans de la paranoica.
PARANOICA : — Jo? Per què, jo?
CUINER : — Ho ha dit la metgessa.
El cuiner surt per la dreta, molt empipat.
6
ESCENA 3
La paranoica ensuma el bol amb recel. Mira l’amnèsica, que s’està mirant el bol amb cara
de gana, i l’hi ofereix. L’amnèsica l’accepta encantada, i es va bevent el brou.
CANTANT : — No es pot ser simpàtica perquè et prenen el pèl!
PRINCESA : — Agraeix-li de part meva, Norberta.
DONZELLA : — Gràcies, senyoreta. La princesa pateix d’insomni, i els nervis
li salten fàcilment. Si la discussió hagués continuat hagués
pogut patir una crisi.
CANTANT : — (irònica) Una crisi existencial o econòmica?
DONZELLA : — (incòmoda) Ehem, nerviosa, és clar...je, je. Em farà l’honor
de dir-me el seu nom?
CANTANT : — (misteriosa) Vaig d’incògnit. Si vol, em pot dir Agnès.
La paranoica clava un cop de colze a l’amnèsica, per alertar-la davant aquestes paraules.
L’amnèsica s’esquitxa amb el brou i la mira, empipada. Treu un mocador i s’eixuga les
taques ostentosament abans d’acabar-se el que queda dins el bol.
PRINCESA : — Suposo que encara no coneix l’edifici. Convida-la a venir
amb nosaltres, Norberta, que li ensenyarem el jardí.
DONZELLA : — La princesa la convida a...
CANTANT : — Gràcies, ja ho he sentit. Per què no? Anem-hi.
Marxen per l’esquerra la princesa, la donzella i la cantant. L’amnèsica s’acaba el brou i
deixa el bol damunt la taula. En veure que la gent marxa, s’inquieta.
AMNÈSICA : — Què passa? Ja hem dinat? Encara tinc gana.
PARANOICA : — Prefereixo tenir gana que morir enverinada. O que em matin
per l’esquena.
AMNÈSICA : — Però amb l’estómac ple, tot es porta molt millor.
7
PARANOICA : — Que no l’has sentida? Diu que va d’incògnit! No me‘n fio un
pèl d’aquesta dona.
AMNÈSICA : — De quina dona?
PARANOICA : — Ai, no sé com eres abans de pegar-te el cop al cap, però ara
no hi ha qui t’aguanti!
AMNÈSICA : — (intrigada) Un cop al cap?
PARANOICA : — Oblida-ho! Jo ho sento, però vaig a trucar a un detectiu.
La paranoica marxa per la dreta molt decidida i l’amnèsica la segueix, plàcidament.
ESCENA 4
Entren per l’esquerra l’infermer i la hipnotitzadora.
INFERMER : — Passi, passi. La metgessa la rebrà de seguida.
Entra la metgessa per la dreta.
METGESSA : — Hola, bona tarda, doctora Esperança. Com li ha anat el
viatge?
HIPNOTITZADORA: — Molt bé, gràcies. (encaixen les mans)
METGESSA : — M’alegro que vingui a treballar una temporada a la nostra
clínica. Serà un experiment interessant.
HIPNOTITZADORA: — Sí, fa molts anys que utilitzo la hipnosi, i he aconseguit
molt bons resultats.
METGESSA : — Vingui, que li presentaré els pacients.
Surten tots tres per la dreta. Entra la velleta per l’esquerra.
VELLETA : — Hola, bona tarda!
Torna a entrar l’infermer per la dreta.
8
INFERMER : — Hola, què desitja?
VELLETA : — Vinc a ingressar-me, jove.
INFERMER : — Per què? Què li passa?
VELLETA : — Vull fer la marxa del Montseny amb els meus besnéts. Però
les cames no m’aguanten prou estona.
INFERMER : — Disculpi, però quants anys té?
VELLETA : — En faré noranta dos, vailet!
INFERMER : — Doncs és normal que no li aguantin. A vostè no li passa res!
VELLETA : — Sí que em passa! Sempre m’he de quedar a casa i la canalla
s’oblida de mi! Jo vull ser una iaia marxosa!
INFERMER : — Miri, això és una clínica per a problemes psicològics. El seu
problema és més aviat físic, m’entén?
VELLETA : — Calla, calla, que no saps res tu, jovent! Si em fan un
tractament psicològic perquè jo em cregui que m’aguanten
les cames, les cames m’aguantaran!
INFERMER : — No n’estic gaire segur, senyora...
VELLETA : — Au, au, passa a donar-me una habitació i no perdem
més el temps, criatura.
La velleta surt per la dreta i l’infermer la segueix, perplex.
9
ESCENA 5
Entra el cuiner per la dreta, i va desparant la taula tornant a desar-ho tot a la mateixa
plata. Mentrestant entra la hipnotitzadora també per la dreta.
HIPNOTITZADORA: — Falta molt? Necessito aquesta sala per fer la meva primera
sessió.
CUINER : — De seguida. Vostè és la hipnotitzadora? Li he de demanar
un favor.
HIPNOTITZADORA: — Un favor?
CUINER : — Miri, les pacients se m’han posat tossudes i em demanen
que faci menús vegetarians. És una llauna! No les pot
convèncer perquè mengin carn, com tothom?
HIPNOTITZADORA: — A veure, quantes són?
CUINER : — Cinc! I acaba d’ingressar una velleta que també hi està
d’acord, o sigui que seran sis!
HIPNOTITZADORA: — Ja ho veig. Mira’m als ulls. T’adones que convèncer sis
persones és molta feina?
CUINER : — Sí, molta feina.
HIPNOTITZADORA: — És molt més fàcil convèncer una sola persona, oi?
CUINER : — Sí, molt més fàcil.
La hipnotitzadora comença a fer gestos amb les mans.
HIPNOTITZADORA: — Per sort, a tu t’encanta la cuina vegetariana.
CUINER : — M’encaaanta.
HIPNOTITZADORA: — Ets el millor cuiner vegetarià del món.
CUINER : — Sóc el millooor.
HIPNOTITZADORA: — Així m’agrada. Au, vés a fer el sopar, que estarà boníssim.
10
CUINER : — Sí senyora. Moltes gràcies senyora.
Surt el cuiner per la dreta amb la plata dels coberts. Entra la cantant per l’esquerra.
CANTANT : — Hola. És la nova doctora?
HIPNOTITZADORA: — Sí, t’esperava. Seu, per favor. Així que tu ets la famosa
cantant Agnès Glamour?
CANTANT : — (trista) Sí, però no vull que ho sàpiga ningú.
HIPNOTITZADORA: — Com és, això?
CANTANT : — Quan la gent sap qui sóc, tothom em ve al darrere perquè
sóc famosa. Però no tinc amics de debò.
HIPNOTITZADORA: — Ja ho veig. I per això has caigut a una profunda depressió.
CANTANT : — Sí. Em sento terriblement sola. No suporto els fans que se’m
tiren a sobre per un autògraf o una foto!
HIPNOTITZADORA: — És clar; què molest!
CANTANT : — Quan tenen el que volen desapareixen i em deixen tirada
com un drap vell!
La hipnotitzadora la mira als ulls i comença a fer gestos amb els braços.
HIPNOTITZADORA: — La única solució és que et tornis somnàmbula.
CANTANT : — Somnàààmbula.
HIPNOTITZADORA: — Quan tothom dormi, t’apoderaràs de les joies de la princesa.
CANTANT : — Les joooies.
HIPNOTITZADORA: — I me les donaràs a mi sense que ho sàpiga ningú.
CANTANT : — Sense que ho sàpiga ningúúú.
HIPNOTITZADORA: — Aleshores t’oblidaràs del que has fet i et sentiràs
completament feliç.
CANTANT : — Completament feliiiiç.
11
HIPNOTITZADORA: — Au, ja està. (fa petar els dits) Com et trobes?
CANTANT : — Mmmm, bé. Em sento com... si hi hagués una esperança.
HIPNOTITZADORA: — Exacte; aquest és el meu nom Unes quantes sessions més, i
tot arreglat.
CANTANT : — Es diu Esperança? Què bé, doctora Esperança! És magnífic
haver-la trobat!
HIPNOTITZADORA: — El gust és meu. Vine, que m’ompliràs una fitxa.
Marxen totes dues per la dreta
.
ESCENA 6
Entra l’inspector per l’esquerra.
INSPECTOR : — Bon dia. Què hi ha algú? (alça la veu) Hola? No hi ha ningú
en aquesta casa?
DONZELLA : — Què passa! No cal cridar d’aquesta manera!
INSPECTOR : — Disculpi. Busco la princesa Sònia de Savoia.
DONZELLA : — Ah, vol dir la senyoreta Savoia. Ho sento però està dormint.
INSPECTOR : — En aquestes hores?
DONZELLA : — Sí, és una meravella! La pobre patia d’un insomni horrorós,
i només en una setmana d’estar aquí, no fa més que dormir
tot el dia!
INSPECTOR : — Què interessant. I no hi ha manera de despertar-la?
Necessito parlar amb ella.
DONZELLA : — Un moment, vaig a mirar-ho.
12
La donzella surt. L’inspector pren notes a un petit bloc. Entren l’amnèsica i la paranoica,
que s’atura en veure l’inspector.
PARANOICA : — Vigila; un desconegut! Què fa vostè aquí?
INSPECTOR : — No es preocupi, només estic de visita.
AMNÈSICA : — (entusiasmada) Ja ho sé! Ha vingut a veure l’Agnès
Glamour!
INSPECTOR : — Doncs no. Qui és?
PARANOICA : — (sospitant) No sap qui és l’Agnès Glamour? Però d’on surt
vostè! Si és una gran estrella!
AMNÈSICA : — Canta súper guai! No l’ha sentida mai?
INSPECTOR : — La veritat és que no. No tinc bona oïda.
PARANOICA : — (inquieta) No serà sord?
INSPECTOR : — No, no; puc mantenir una conversa. Per cert, vostè té una
veu preciosa.
PARANOICA : — ¿Ah si? (coqueta) Gràcies. L’Agnès també ho diu.
Ens hem fet taaan amigues!
AMNÈSICA : — Segur que aquest senyor ha vingut a veure l’Agnès Glamour!
PARANOICA : — Ja t’ha dit que nooo. (a l’inspector:) És que perd la memòria.
INSPECTOR : — Ah si? Doncs no es nota, gens. Se la veu molt bé.
PARANOICA : — De fet ha millorat molt. Abans no recordava res de res! Ara
s’oblida de tot menys de l’Agnès Glamour!
INSPECTOR : — Eh, sí, és clar... Bé, és un pas en davant...
PARANOICA : — I el millor de tot, és que porta una legió de guardaespatlles
que tenen voltat tot l’edifici, i estem to-tal-ment protegides!
13
AMNÈSICA : — Au, va, que és l’hora de berenar. Anem a demanar-li
autògrafs.
L’amnèsica estira la paranoica pel braç, però la paranoica es resisteix.
PARANOICA : — (confidencial, a l’inspector) Tinc una col·lecció impressionant
d’autògrafs de l’Agnès Glamour.
INSPECTOR : — Tots de la mateixa cantant?
AMNÈSICA : — Sí; els fa preciosos! (l’estira pel braç)
INSPECTOR : — Caram. Una autèntica artista.
PARANOICA : — Així ningú s’atrevirà a fer-me res. Ja es veu que sóc una
persona influent amb tants autògrafs!
AMNÈSICA : — Va, no t’enrotllis, que farem tard! (l’estira pel braç)
L’amnèsica s’emporta la paranoica per la mà i surten totes dues per la dreta.
PARANOICA : — Adéu, que vagi bé!
ESCENA 7
L’inspector pren notes al seu bloc. Entra la princesa per la dreta.
PRINCESA : —Em buscava? (badalla)
INSPECTOR : — Sí. La princesa Sònia de Savoia?
PRINCESA : — (riu) Em dic Sònia Savoia, però no sóc princesa.
INSPECTOR : — Caram, què curiós. Doncs a mi em consta.
PRINCESA : — Si, ja ho sé. Estava convençuda que era una princesa. Tenia
tantes preocupacions que no podia dormir. (badalla)
INSPECTOR : — I què ha passat?
14
PRINCESA : — La doctora Esperança m’ha fet entendre que eren
imaginacions meves, i ara em sento descansaada. (badalla)
INSPECTOR : — Però vostè tenia unes joies dins una caixa forta. Una caixa
forta connectada al servei de vigilància de la policia, oi?
PRINCESA : — Perdoni, però qui és vostè?
INSPECTOR : — Sóc l’inspector Cirera. I ens ha sonat l’alarma avisant que
han obert la seva caixa forta sense marcar la combinació.
PRINCESA : — Ah, sí, comprenc. Resulta que tot eren fantasies, sap?
INSPECTOR : — Vol dir? Però si les joies estaven assegurades!
PRINCESA : — Les joies eren pura quincalla. Ja pot donar de baixa la meva
caixa forta perquè ja no hi ha res a dins.
INSPECTOR : — N’està segura?
PRINCESA : — Completament. Gràcies, inspector. Ha estat un plaer.
La princesa li encaixa la mà i surt per la dreta. L’inspector es rasca el cap.
ESCENA 8
La velleta treu el cap per l’esquerra.
VELLETA : — Psst, psst, inspector!
INSPECTOR : — Eh? Qui hi ha?
VELLETA : — Sóc jo, la detectiu Pinyol. (mira a banda i banda que ningú la
vegi, i se li acosta, confidencial) Em va trucar una pacient
perquè veia coses molt sospitoses en aquesta clínica, i fa
una setmana que estic investigant.
INSPECTOR : — I què; tot bé, no?
15
VELLETA : — Tot fatal. Hi ha una doctora que té tothom hipnotitzat perquè
li donin el que tenen de valor.
Entra la metgessa per la dreta.
METGESSA : — Hola iaia, l’estava buscant per donar-li l’alta. Veig que ha
vingut a buscar-la el seu fill, oi? Què li sembla que rejovenida
està?
VELLETA : — Sí, sí, sembla increïble! M’agradaria tant acomiadar-me de
la doctora Esperança! De pas li presentaria el... el meu fill.
METGESSA : — És clar! Ara la vaig a buscar. És un tresor!
Marxa la metgessa.
VELLETA : — I tant! Un tresor amb potes. Els ha desplomat a tots!
INSPECTOR : — Doncs jo veig tothom molt content.
VELLETA : — Perquè els té enganyats! Són uns zombis! A mi no em pot
hipnotitzar perquè porto lentilles.
Entra la hipnotitzadora per la dreta.
HIPNOTITZADORA: — Què iaia? Ja se’n va? Miri-la que guapa està.
VELLETA : — Inspector, detingui aquesta dona!
L’inspector dubta, mentre la hipnotitzadora se’l mira de dalt a baix, comprenent que és de
la policia.
HIPNOTITZADORA: — Inspectooor? (el mira als ulls de molt a la vora)
Quins ulls més bonics, inspector!
VELLETA : — Inspector, no es deixi, per favor!
INSPECTOR : — (hipnotitzat) Em pots dir Joan, si vols.
HIPNOTITZADORA: — Pots comptar amb mi sempre que ho necessitis, Joan...
INSPECTOR : — Gràcies, quan xiulis vindré corrent.
16
VELLETA : — Oh no! Quin desastre!
HIPNOTITZADORA: — Així m’agrada. Ara has de marxar, perquè tens moolta feina.
INSPECTOR : — Ho sento, però he de marxar perquè tinc moolta feina.
L’inspector li besa la mà i marxa per l’esquerra.
ESCENA 9
VELLETA : — No te’n sortiràs amb la teva! (l’amenaça amb el seu bastó)
HIPNOTITZADORA: — Ah no? Ningú em podrà aturar. (alça la veu) Estimats amics,
ha arribat l’hora i he de marxar!
Entren tots i la volten, parlant a l’hora.
INFERMER : — Marxar? Per què?
METGESSA : — Si els tractaments estan funcionant de meravella!
AMNÈSICA : — No marxi doctora Esperança!
PARANOICA : — No ens abandoni!
CUINER : — No pot ser!
PRINCESA : — No ens pot fer això!
DONZELLA : — Quedi’s amb nosaltres!
CANTANT : — Encara la necessitem!
INSPECTOR : — No em deixaràs xiular tot sol!
HIPNOTITZADORA: — Sssht, calma, calma. No sou els únics que em necessiteu.
Si em feu confiança, puc millorar tot el país. He decidit
presentar-me a les eleccions!
VELLETA : — Encara seran capaços de votar-la!
17
HIPNOTITZADORA: — Ja sabeu que defensaré els vostres interessos! Puc comptar
amb vosaltres?
TOTS : — Sííí! Visca la presidenta! Visca!
HIPNOTITZADORA : — Gràcies! Gràcies! No us defraudaré!
VELLETA : — No pararé fins a desemmascarar-te! Hipòcrita!
Manipuladora! (l’amenaça amb el bastó)
L’inspector i l’infermer l’han subjectada de seguida. La paranoica, l’amnèsica, la princesa i
la donzella s’han col·locat al davant de la hipnotitzadora per protegir-la. La doctora li
arrenca el bastó i el dóna al cuiner, que l’utilitza per amenaçar la velleta. La velleta es
debat, furiosa, i la hipnotitzadora els va apartant a tots suaument mentre parla acostant-se
d’ella.
HIPNOTITZADORA : — Estimats amics, us presento la meva mà dreta. L’he
escollida perquè és incorruptible!
VELLETA : — Qui, jo?
TOTS : — (la deixen anar) Visca la senyora Pinyol!
HIPNOTITZADORA : — Sí. Tindràs el sou més alt del país. Confio plenament en tu.
VELLETA : — El sou més alt del país?
HIPNOTITZADORA : — Sí senyora; el sou més alt del país. Acceptes?
VELLETA : — Ah, doncs si és així... Caram! Visca la presidenta!
TOTS : — Visca l’Esperança! L’Esperança al poder!
HIPNOTITZADORA : — (gest d’hipnotitzar el públic) I ara, tota la gent que ens està
mirant, aplaudirà!
-------------------------------- FI -
LA CLÍNICA DELS EMBOLICS
Autora: Adelaida Frías
http://www.deliciesveuisaxo.com/textos-teatre-infantil-juvenil/
- 17 pàgines -
Personatges per ordre d’aparició:
1 - METGE / SSA
2 – INFERMER / A
3 – AMNÈSIC / A
4 – PARANOIC / A
5 – PRINCESA
6 – DONZELLA
7 – CUINER / A
8 – CANTANT (noi o noia)
9 – HIPNOTITZADORA
10 – VELLET/ A - DETECTIU
11 – INSPECTOR
2
La sala d’estar d’una clínica privada, amb una taula i un parell de butaques (o cadires). Al
fons una porta amb cortines que dóna a la terrassa. Per l’esquerra se surt cap al vestíbul i
al carrer. Per la dreta s’accedeix a la resta de la clínica.
ESCENA 1
Entren per la dreta la metgessa i l’infermer, que s’aturen i miren al seu voltant.
METGESSA : — On és la Maria?
INFERMER : — Deu haver sortit a la terrassa. (treu el cap entre les cortines:)
Maria! Que no veus que et refredaràs? Ja t’he dit que
t’abriguis per sortir.
Entra l’amnèsica, en bata i pijama.
AMNÈSICA : — A mi no m’has dit res. Aaatchís!
INFERMER : — T’ho dic trenta cops al dia! (la fa asseure a una butaca)
L’infermer li posa el termòmetre. La metgessa li pren el pols.
AMNÈSICA : — Qui és aquesta?
METGESSA : — Sóc la metgessa, que no em recordes?
AMNÈSICA : — Quina metgessa?
METGESSA : — La metgessa que et visita cada dia.
AMNÈSICA : — Ai, jo què sé.
INFERMER : — I a mi tampoc no em coneixes, guapa?
AMNÈSICA : — El cambrer?
INFERMER : — Uf, està igual.
METGESSA : — Està pitjor. Puja-li la medicació, a veure si reacciona.
Entra la paranoica de la terrassa i es queda a un racó molt angoixada.
3
INFERMER : — D’acord. Què passa Laura? Per què fas aquesta cara?
PARANOICA : — Hi ha un home aquí fora! Fa com si no em veiés, però està
esperant que em distregui per tirar-me pel balcó!
INFERMER : — No pateixis; està arreglant el telèfon.
METGESSA : — Vine que t’auscultaré. (l’agafa del bracet)
PARANOICA : — (es resisteix) No, no. Estic bé, gràcies.
INFERMER : — (la fan seure entre tots dos) Viiine, no siguis bleda.
METGESSA : — Alça, si et va el cor a tota bufa! Que no et prens les píndoles?
PARANOICA : — Sí. Sí, sí.
METGESSA : — (la mira, preocupada) M’estranya molt.
L’infermer s’emporta la metgessa a part. La paranoica vigila la terrassa apartant una mica
la cortina.
INFERMER : — Quan em descuido les escup. Aquest matí m’he trobat una
píndola embolicada dins un mocador de paper.
METGESSA : — Doncs li haurem de barrejar amb el menjar.
INFERMER : — D’acord, avisaré el cuiner.
METGESSA : — (a les dues pacients) Adéu noies, fins després!
La metgessa i l’infermer marxen per la dreta. La paranoica s’acosta de l’amnèsica.
PARANOICA : — (confidencial) He vist una dona molt sospitosa, amb ulleres
fosques, que ha arribat a la clínica.
AMNÈSICA : — Quina clínica?
PARANOICA : — (irritada) Aquesta! Aquesta clínica!
AMNÈSICA : — Això no és un hotel?
PARANOICA : — Ai calla, que em poses dels nervis!
4
ESCENA 2
Entren per la dreta la princesa i la donzella. La paranoica i l’amnèsica les miren
atentament i en silenci.
PRINCESA : — Com és possible? La taula encara no està parada!
DONZELLA : — Vaig a reclamar, majestat?
PRINCESA : — És clar!
La donzella surt per la dreta. La princesa es mira les dues pacients de dalt a baix, amb
disgust.
PRINCESA : — L’hora que és, i aquestes aquí; com uns estaquirots!
Tenen l’ànima de musclo!
Entren la donzella i el cuiner portant una plata amb plats i coberts. Van parant taula entre
tots dos, mentre la princesa passeja amunt i avall, majestuosa.
DONZELLA : — Perdoni, però la puntualitat és importantíssima.
CUINER : — Es pensa que no tinc res més a fer? Porto tot el dia
treballant com un boig. I això de boig no ho dic per ningú.
PRINCESA : — Explica-li que només es tracta d’organitzar-se bé.
DONZELLA : — Diu la senyora que si s’organitzés bé...
CUINER : — (irritat) Ja ho he sentit, el que diu la senyora.
PRINCESA : — Pregunta-li quin és el menú, Norberta.
DONZELLA : — La senyora vol saber...
CUINER : — Li dius a la senyora que hi ha macarrons i vedella amb
bolets.
DONZELLA : — Diu el cuiner que hi ha macarrons i vedella amb...
PRINCESA : — Precisa-li que em refereixo al menú vegetarià.
DONZELLA : — La senyora diu que es refereix al...
5
Entra per l’esquerra la cantant amb ulleres fosques i ho observa tot en silenci.
CUINER : — (malhumorat) En aquesta casa no n’hi ha, de menú vegetarià.
DONZELLA : — Disculpi, majestat, però resulta que en aquesta casa....
PRINCESA : — És un escàndol! Ahir, quan vaig arribar, vaig deixar ben clar
que no penso menjar ni un bocí de carn!
DONZELLA : — És que no s’adona que està cuinant per sa majestat la
princesa Sònia de Savoia?
CUINER : — Per si la princesa no ho sabia, ja li pot dir que la vedella
només menja herba i que la seva carn és súper vegetariana!
CANTANT : — A mi la carn també em cau fatal. He vingut per purificar-me,
així que no vull toxines. Hi ha algú aquí que vulgui menjar
carn?
La cantant mira molt autoritària la paranoica i l’amnèsica, que se sobresalten, atemorides,
i fan que no amb el cap.
CANTANT : — Ja ho veus. Estem disposades a fer vaga de fam.
La paranoica i l’amnèsica es miren, alarmades.
CUINER : — (indignat) Això és un... un complot! (autoritari:) Però tu,
t’has de menjar el brou!
El cuiner posa un bol a les mans de la paranoica.
PARANOICA : — Jo? Per què, jo?
CUINER : — Ho ha dit la metgessa.
El cuiner surt per la dreta, molt empipat.
6
ESCENA 3
La paranoica ensuma el bol amb recel. Mira l’amnèsica, que s’està mirant el bol amb cara
de gana, i l’hi ofereix. L’amnèsica l’accepta encantada, i es va bevent el brou.
CANTANT : — No es pot ser simpàtica perquè et prenen el pèl!
PRINCESA : — Agraeix-li de part meva, Norberta.
DONZELLA : — Gràcies, senyoreta. La princesa pateix d’insomni, i els nervis
li salten fàcilment. Si la discussió hagués continuat hagués
pogut patir una crisi.
CANTANT : — (irònica) Una crisi existencial o econòmica?
DONZELLA : — (incòmoda) Ehem, nerviosa, és clar...je, je. Em farà l’honor
de dir-me el seu nom?
CANTANT : — (misteriosa) Vaig d’incògnit. Si vol, em pot dir Agnès.
La paranoica clava un cop de colze a l’amnèsica, per alertar-la davant aquestes paraules.
L’amnèsica s’esquitxa amb el brou i la mira, empipada. Treu un mocador i s’eixuga les
taques ostentosament abans d’acabar-se el que queda dins el bol.
PRINCESA : — Suposo que encara no coneix l’edifici. Convida-la a venir
amb nosaltres, Norberta, que li ensenyarem el jardí.
DONZELLA : — La princesa la convida a...
CANTANT : — Gràcies, ja ho he sentit. Per què no? Anem-hi.
Marxen per l’esquerra la princesa, la donzella i la cantant. L’amnèsica s’acaba el brou i
deixa el bol damunt la taula. En veure que la gent marxa, s’inquieta.
AMNÈSICA : — Què passa? Ja hem dinat? Encara tinc gana.
PARANOICA : — Prefereixo tenir gana que morir enverinada. O que em matin
per l’esquena.
AMNÈSICA : — Però amb l’estómac ple, tot es porta molt millor.
7
PARANOICA : — Que no l’has sentida? Diu que va d’incògnit! No me‘n fio un
pèl d’aquesta dona.
AMNÈSICA : — De quina dona?
PARANOICA : — Ai, no sé com eres abans de pegar-te el cop al cap, però ara
no hi ha qui t’aguanti!
AMNÈSICA : — (intrigada) Un cop al cap?
PARANOICA : — Oblida-ho! Jo ho sento, però vaig a trucar a un detectiu.
La paranoica marxa per la dreta molt decidida i l’amnèsica la segueix, plàcidament.
ESCENA 4
Entren per l’esquerra l’infermer i la hipnotitzadora.
INFERMER : — Passi, passi. La metgessa la rebrà de seguida.
Entra la metgessa per la dreta.
METGESSA : — Hola, bona tarda, doctora Esperança. Com li ha anat el
viatge?
HIPNOTITZADORA: — Molt bé, gràcies. (encaixen les mans)
METGESSA : — M’alegro que vingui a treballar una temporada a la nostra
clínica. Serà un experiment interessant.
HIPNOTITZADORA: — Sí, fa molts anys que utilitzo la hipnosi, i he aconseguit
molt bons resultats.
METGESSA : — Vingui, que li presentaré els pacients.
Surten tots tres per la dreta. Entra la velleta per l’esquerra.
VELLETA : — Hola, bona tarda!
Torna a entrar l’infermer per la dreta.
8
INFERMER : — Hola, què desitja?
VELLETA : — Vinc a ingressar-me, jove.
INFERMER : — Per què? Què li passa?
VELLETA : — Vull fer la marxa del Montseny amb els meus besnéts. Però
les cames no m’aguanten prou estona.
INFERMER : — Disculpi, però quants anys té?
VELLETA : — En faré noranta dos, vailet!
INFERMER : — Doncs és normal que no li aguantin. A vostè no li passa res!
VELLETA : — Sí que em passa! Sempre m’he de quedar a casa i la canalla
s’oblida de mi! Jo vull ser una iaia marxosa!
INFERMER : — Miri, això és una clínica per a problemes psicològics. El seu
problema és més aviat físic, m’entén?
VELLETA : — Calla, calla, que no saps res tu, jovent! Si em fan un
tractament psicològic perquè jo em cregui que m’aguanten
les cames, les cames m’aguantaran!
INFERMER : — No n’estic gaire segur, senyora...
VELLETA : — Au, au, passa a donar-me una habitació i no perdem
més el temps, criatura.
La velleta surt per la dreta i l’infermer la segueix, perplex.
9
ESCENA 5
Entra el cuiner per la dreta, i va desparant la taula tornant a desar-ho tot a la mateixa
plata. Mentrestant entra la hipnotitzadora també per la dreta.
HIPNOTITZADORA: — Falta molt? Necessito aquesta sala per fer la meva primera
sessió.
CUINER : — De seguida. Vostè és la hipnotitzadora? Li he de demanar
un favor.
HIPNOTITZADORA: — Un favor?
CUINER : — Miri, les pacients se m’han posat tossudes i em demanen
que faci menús vegetarians. És una llauna! No les pot
convèncer perquè mengin carn, com tothom?
HIPNOTITZADORA: — A veure, quantes són?
CUINER : — Cinc! I acaba d’ingressar una velleta que també hi està
d’acord, o sigui que seran sis!
HIPNOTITZADORA: — Ja ho veig. Mira’m als ulls. T’adones que convèncer sis
persones és molta feina?
CUINER : — Sí, molta feina.
HIPNOTITZADORA: — És molt més fàcil convèncer una sola persona, oi?
CUINER : — Sí, molt més fàcil.
La hipnotitzadora comença a fer gestos amb les mans.
HIPNOTITZADORA: — Per sort, a tu t’encanta la cuina vegetariana.
CUINER : — M’encaaanta.
HIPNOTITZADORA: — Ets el millor cuiner vegetarià del món.
CUINER : — Sóc el millooor.
HIPNOTITZADORA: — Així m’agrada. Au, vés a fer el sopar, que estarà boníssim.
10
CUINER : — Sí senyora. Moltes gràcies senyora.
Surt el cuiner per la dreta amb la plata dels coberts. Entra la cantant per l’esquerra.
CANTANT : — Hola. És la nova doctora?
HIPNOTITZADORA: — Sí, t’esperava. Seu, per favor. Així que tu ets la famosa
cantant Agnès Glamour?
CANTANT : — (trista) Sí, però no vull que ho sàpiga ningú.
HIPNOTITZADORA: — Com és, això?
CANTANT : — Quan la gent sap qui sóc, tothom em ve al darrere perquè
sóc famosa. Però no tinc amics de debò.
HIPNOTITZADORA: — Ja ho veig. I per això has caigut a una profunda depressió.
CANTANT : — Sí. Em sento terriblement sola. No suporto els fans que se’m
tiren a sobre per un autògraf o una foto!
HIPNOTITZADORA: — És clar; què molest!
CANTANT : — Quan tenen el que volen desapareixen i em deixen tirada
com un drap vell!
La hipnotitzadora la mira als ulls i comença a fer gestos amb els braços.
HIPNOTITZADORA: — La única solució és que et tornis somnàmbula.
CANTANT : — Somnàààmbula.
HIPNOTITZADORA: — Quan tothom dormi, t’apoderaràs de les joies de la princesa.
CANTANT : — Les joooies.
HIPNOTITZADORA: — I me les donaràs a mi sense que ho sàpiga ningú.
CANTANT : — Sense que ho sàpiga ningúúú.
HIPNOTITZADORA: — Aleshores t’oblidaràs del que has fet i et sentiràs
completament feliç.
CANTANT : — Completament feliiiiç.
11
HIPNOTITZADORA: — Au, ja està. (fa petar els dits) Com et trobes?
CANTANT : — Mmmm, bé. Em sento com... si hi hagués una esperança.
HIPNOTITZADORA: — Exacte; aquest és el meu nom Unes quantes sessions més, i
tot arreglat.
CANTANT : — Es diu Esperança? Què bé, doctora Esperança! És magnífic
haver-la trobat!
HIPNOTITZADORA: — El gust és meu. Vine, que m’ompliràs una fitxa.
Marxen totes dues per la dreta
.
ESCENA 6
Entra l’inspector per l’esquerra.
INSPECTOR : — Bon dia. Què hi ha algú? (alça la veu) Hola? No hi ha ningú
en aquesta casa?
DONZELLA : — Què passa! No cal cridar d’aquesta manera!
INSPECTOR : — Disculpi. Busco la princesa Sònia de Savoia.
DONZELLA : — Ah, vol dir la senyoreta Savoia. Ho sento però està dormint.
INSPECTOR : — En aquestes hores?
DONZELLA : — Sí, és una meravella! La pobre patia d’un insomni horrorós,
i només en una setmana d’estar aquí, no fa més que dormir
tot el dia!
INSPECTOR : — Què interessant. I no hi ha manera de despertar-la?
Necessito parlar amb ella.
DONZELLA : — Un moment, vaig a mirar-ho.
12
La donzella surt. L’inspector pren notes a un petit bloc. Entren l’amnèsica i la paranoica,
que s’atura en veure l’inspector.
PARANOICA : — Vigila; un desconegut! Què fa vostè aquí?
INSPECTOR : — No es preocupi, només estic de visita.
AMNÈSICA : — (entusiasmada) Ja ho sé! Ha vingut a veure l’Agnès
Glamour!
INSPECTOR : — Doncs no. Qui és?
PARANOICA : — (sospitant) No sap qui és l’Agnès Glamour? Però d’on surt
vostè! Si és una gran estrella!
AMNÈSICA : — Canta súper guai! No l’ha sentida mai?
INSPECTOR : — La veritat és que no. No tinc bona oïda.
PARANOICA : — (inquieta) No serà sord?
INSPECTOR : — No, no; puc mantenir una conversa. Per cert, vostè té una
veu preciosa.
PARANOICA : — ¿Ah si? (coqueta) Gràcies. L’Agnès també ho diu.
Ens hem fet taaan amigues!
AMNÈSICA : — Segur que aquest senyor ha vingut a veure l’Agnès Glamour!
PARANOICA : — Ja t’ha dit que nooo. (a l’inspector:) És que perd la memòria.
INSPECTOR : — Ah si? Doncs no es nota, gens. Se la veu molt bé.
PARANOICA : — De fet ha millorat molt. Abans no recordava res de res! Ara
s’oblida de tot menys de l’Agnès Glamour!
INSPECTOR : — Eh, sí, és clar... Bé, és un pas en davant...
PARANOICA : — I el millor de tot, és que porta una legió de guardaespatlles
que tenen voltat tot l’edifici, i estem to-tal-ment protegides!
13
AMNÈSICA : — Au, va, que és l’hora de berenar. Anem a demanar-li
autògrafs.
L’amnèsica estira la paranoica pel braç, però la paranoica es resisteix.
PARANOICA : — (confidencial, a l’inspector) Tinc una col·lecció impressionant
d’autògrafs de l’Agnès Glamour.
INSPECTOR : — Tots de la mateixa cantant?
AMNÈSICA : — Sí; els fa preciosos! (l’estira pel braç)
INSPECTOR : — Caram. Una autèntica artista.
PARANOICA : — Així ningú s’atrevirà a fer-me res. Ja es veu que sóc una
persona influent amb tants autògrafs!
AMNÈSICA : — Va, no t’enrotllis, que farem tard! (l’estira pel braç)
L’amnèsica s’emporta la paranoica per la mà i surten totes dues per la dreta.
PARANOICA : — Adéu, que vagi bé!
ESCENA 7
L’inspector pren notes al seu bloc. Entra la princesa per la dreta.
PRINCESA : —Em buscava? (badalla)
INSPECTOR : — Sí. La princesa Sònia de Savoia?
PRINCESA : — (riu) Em dic Sònia Savoia, però no sóc princesa.
INSPECTOR : — Caram, què curiós. Doncs a mi em consta.
PRINCESA : — Si, ja ho sé. Estava convençuda que era una princesa. Tenia
tantes preocupacions que no podia dormir. (badalla)
INSPECTOR : — I què ha passat?
14
PRINCESA : — La doctora Esperança m’ha fet entendre que eren
imaginacions meves, i ara em sento descansaada. (badalla)
INSPECTOR : — Però vostè tenia unes joies dins una caixa forta. Una caixa
forta connectada al servei de vigilància de la policia, oi?
PRINCESA : — Perdoni, però qui és vostè?
INSPECTOR : — Sóc l’inspector Cirera. I ens ha sonat l’alarma avisant que
han obert la seva caixa forta sense marcar la combinació.
PRINCESA : — Ah, sí, comprenc. Resulta que tot eren fantasies, sap?
INSPECTOR : — Vol dir? Però si les joies estaven assegurades!
PRINCESA : — Les joies eren pura quincalla. Ja pot donar de baixa la meva
caixa forta perquè ja no hi ha res a dins.
INSPECTOR : — N’està segura?
PRINCESA : — Completament. Gràcies, inspector. Ha estat un plaer.
La princesa li encaixa la mà i surt per la dreta. L’inspector es rasca el cap.
ESCENA 8
La velleta treu el cap per l’esquerra.
VELLETA : — Psst, psst, inspector!
INSPECTOR : — Eh? Qui hi ha?
VELLETA : — Sóc jo, la detectiu Pinyol. (mira a banda i banda que ningú la
vegi, i se li acosta, confidencial) Em va trucar una pacient
perquè veia coses molt sospitoses en aquesta clínica, i fa
una setmana que estic investigant.
INSPECTOR : — I què; tot bé, no?
15
VELLETA : — Tot fatal. Hi ha una doctora que té tothom hipnotitzat perquè
li donin el que tenen de valor.
Entra la metgessa per la dreta.
METGESSA : — Hola iaia, l’estava buscant per donar-li l’alta. Veig que ha
vingut a buscar-la el seu fill, oi? Què li sembla que rejovenida
està?
VELLETA : — Sí, sí, sembla increïble! M’agradaria tant acomiadar-me de
la doctora Esperança! De pas li presentaria el... el meu fill.
METGESSA : — És clar! Ara la vaig a buscar. És un tresor!
Marxa la metgessa.
VELLETA : — I tant! Un tresor amb potes. Els ha desplomat a tots!
INSPECTOR : — Doncs jo veig tothom molt content.
VELLETA : — Perquè els té enganyats! Són uns zombis! A mi no em pot
hipnotitzar perquè porto lentilles.
Entra la hipnotitzadora per la dreta.
HIPNOTITZADORA: — Què iaia? Ja se’n va? Miri-la que guapa està.
VELLETA : — Inspector, detingui aquesta dona!
L’inspector dubta, mentre la hipnotitzadora se’l mira de dalt a baix, comprenent que és de
la policia.
HIPNOTITZADORA: — Inspectooor? (el mira als ulls de molt a la vora)
Quins ulls més bonics, inspector!
VELLETA : — Inspector, no es deixi, per favor!
INSPECTOR : — (hipnotitzat) Em pots dir Joan, si vols.
HIPNOTITZADORA: — Pots comptar amb mi sempre que ho necessitis, Joan...
INSPECTOR : — Gràcies, quan xiulis vindré corrent.
16
VELLETA : — Oh no! Quin desastre!
HIPNOTITZADORA: — Així m’agrada. Ara has de marxar, perquè tens moolta feina.
INSPECTOR : — Ho sento, però he de marxar perquè tinc moolta feina.
L’inspector li besa la mà i marxa per l’esquerra.
ESCENA 9
VELLETA : — No te’n sortiràs amb la teva! (l’amenaça amb el seu bastó)
HIPNOTITZADORA: — Ah no? Ningú em podrà aturar. (alça la veu) Estimats amics,
ha arribat l’hora i he de marxar!
Entren tots i la volten, parlant a l’hora.
INFERMER : — Marxar? Per què?
METGESSA : — Si els tractaments estan funcionant de meravella!
AMNÈSICA : — No marxi doctora Esperança!
PARANOICA : — No ens abandoni!
CUINER : — No pot ser!
PRINCESA : — No ens pot fer això!
DONZELLA : — Quedi’s amb nosaltres!
CANTANT : — Encara la necessitem!
INSPECTOR : — No em deixaràs xiular tot sol!
HIPNOTITZADORA: — Sssht, calma, calma. No sou els únics que em necessiteu.
Si em feu confiança, puc millorar tot el país. He decidit
presentar-me a les eleccions!
VELLETA : — Encara seran capaços de votar-la!
17
HIPNOTITZADORA: — Ja sabeu que defensaré els vostres interessos! Puc comptar
amb vosaltres?
TOTS : — Sííí! Visca la presidenta! Visca!
HIPNOTITZADORA : — Gràcies! Gràcies! No us defraudaré!
VELLETA : — No pararé fins a desemmascarar-te! Hipòcrita!
Manipuladora! (l’amenaça amb el bastó)
L’inspector i l’infermer l’han subjectada de seguida. La paranoica, l’amnèsica, la princesa i
la donzella s’han col·locat al davant de la hipnotitzadora per protegir-la. La doctora li
arrenca el bastó i el dóna al cuiner, que l’utilitza per amenaçar la velleta. La velleta es
debat, furiosa, i la hipnotitzadora els va apartant a tots suaument mentre parla acostant-se
d’ella.
HIPNOTITZADORA : — Estimats amics, us presento la meva mà dreta. L’he
escollida perquè és incorruptible!
VELLETA : — Qui, jo?
TOTS : — (la deixen anar) Visca la senyora Pinyol!
HIPNOTITZADORA : — Sí. Tindràs el sou més alt del país. Confio plenament en tu.
VELLETA : — El sou més alt del país?
HIPNOTITZADORA : — Sí senyora; el sou més alt del país. Acceptes?
VELLETA : — Ah, doncs si és així... Caram! Visca la presidenta!
TOTS : — Visca l’Esperança! L’Esperança al poder!
HIPNOTITZADORA : — (gest d’hipnotitzar el públic) I ara, tota la gent que ens està
mirant, aplaudirà!
-------------------------------- FI -
15.11.18
teatre 2017-18
|
|
Un curs molt intens amb molts d'alumnes i un llarg procés que ens ha duit a adaptar un clàssic: Tirant lo Blanc. Una aventura de tot un any que ens ha duit a Palma, a compartir experiències a Caixa Escena, a la Mostra de teatre escolar d'Inca i al nostre institut.
ARTS ESCÈNIQUES I DANSA - 4T D’ESO - UECCO
Maleny Chagour-Paz Calsito-Lucia Naveiro-Lucia Gàlvez-Isa Benítez-Anabel-Ana Mari Martin-Toni Vàzquez-Andrés-Noemí Almoril-Barbara Ramon-Jonathan Rengel-Derian- Dani Oller-Neus Granado-Vanessa-Alejandra Suquilandia-Joan Molinos-Santi Montserrat- Juani-Joan Miquel- Amanda Fuan-Laura Seguí-Marina Cifuentes-Maria Dolors Martorell-Mari Paz Varo-Maida Perelló-Lídia Navo-Francina Campaner-Xesca Sastre- Creació Col.lectiva
SALA D’ACTES – 15 DE JUNY A LES 12H
TEATRE ARTEFACTE
1.10.18
WONDER
WONDER
HANNAH – Com que no hem volgut canviar l’essència de la història , no hem tocat
cap personatge, així que veuran nines que fan de nisn i van vestides de nins i
a un personatge que té una cara deforme però que l’actriu no la té així i no l’hem volguda maquillar. Pensam que la
imaginació val més que del que noltros podríem fer. Així que obrin les seves
ments i disfrutin de l’obra: “Wonder”
ESCENA
1/ VÍA PARLA DE N’AUGUST
SURT VÍA A
ESCENA, DU EL CASC D’ ASTRONAUTA I EL COL-LOCA ENMIG DE L’ ESCENARI.
VÍA - L'August és el Sol. El pare, la mare i jo
som els planetes que giren al voltant del Sol. La resta de familiars i amics
són asteroides i cometes que floten al voltant dels planetes que giren al
voltant del Sol. L'únic cos celeste que no gira al voltant d'aquest Sol que es
diu August és la Daisy, la gossa, però només perquè pels seus ullets de gossa
no hi ha gaire diferència entre la cara de l'August i la resta de cares
humanes. Per la Daisy tots tenim la mateixa cara, plana i pàl·lida com la lluna.
Estic acostumada a la manera com funciona
aquest univers. Mai no m'ha sabut greu, perquè és el que he vist sempre. Sempre
he entès que l'August era especial i que tenia necessitats especials. Si quan
jugava feia massa soroll i ell estava intentant dormir una miqueta, ja sabia
que havia de canviar de joc, perquè li acabaven de fer no sé quin tractament
que l'havia deixat adolorit i fet pols. Si volia que el pare i la mare
vinguessin a veure'm jugar un partit de futbol, ja sabia que nou de cada deu vegades
no podrien perquè havien de portar l'August al logopeda, o al fisioterapeuta, o
a un especialista, o a operar-se un altre cop.
El pare i la mare sempre deien que era la
nena més comprensiva del món. No ho sé, si ho era; però el que sí que sabia era
que no em serviria de res queixar-me. He vist com quedava l'August després de
cada operació: la carona tota embenada i inflada, aquell cosset tan petit ple
de tubs que el mantenien viu. Quan veus que algú ha de passar per tot això,
trobes una mica absurd queixar-te perquè no t'han comprat la joguina que has
demanat o perquè la teva mare no ha vingut a la funció de l'escola. Amb sis
anys ja ho entenia, tot això. No m'ho va haver de dir ningú. Ho sabia i prou.
SURT MIRANDA, QUE ACABARÁ AGAFANT EL CASC
I EMPORTANT- SE’L A N’AUGGIE.
MIRANDA
– Hola Vía.
VÍA
– EI!
MIRANDA
– ¿Qué tal l’estiu?
VÍA
– Te vaig escriure. Te vaig
enviar wasaps….
MIRANDA
– Ja… estava ocupada.
VÍA
– Ens veim. (Se’n va…)
ESCENA
2/ MIRANDA PARLA DE AUGUST
MIRANDA - Vía i jo érem les millors
amigues de primària. Però a secundària… les coses canvien. Be, ella no, ella
segueix essent la mateixa de sempre, però jo… necessitava fer un canvi i Vía no
ho hagués aprovat. Sabía que no li
agradava el meu nou aspecte ni el meu
nou grup d’ amics, així que el millor va ser anar-se’n allunyant.
Una de les coses que més trob a faltar de
ser amiga de la Via és la seva família. Me'ls estimava molt, els seus pares.
Sempre eren superacollidors i amables amb mi. Jo sabia que s'estimaven els seus
fills més que cap altra cosa al món. Amb ells sempre em sentia protegida: més
protegida que enlloc. ¿És ben trist, oi, que em sentís més protegida a casa
d'algú altre que no pas a casa meva? I l'Auggie també me l'estimava molt, és
clar. Mai no em va fer por: ni quan era petita. Tenia amics que no s'ho podien
creure, que m'agradés anar a casa de la Via: «Ens fa molta cosa, la cara que
té», deien. «Sou burros», els deia jo. No és tan terrible, un cop t'hi
acostumes. (agafa el casc
i surt …) Auggie, mira el que tenc per tu.
ESCENA
3/ JACK PARLA DE N’AUGUST
SURT JACK DECIDIT A ESCENA I PARLA DIRECTAMENT AL
PÚBLIC:
JACK – Tres coses. Primera:
al final t'hi acostumes, a la seva cara. Els primers dies dius: ostres, no m'hi
acostumaré mai. I després, al cap d'una setmana, penses: home, potser no n'hi
ha per tant.
Segona, és un tio enrotllat. Vull dir que és
bastant graciós. Per exemple, el profe diu alguna cosa, ¿no? I aleshores va
l'August i em fa algun comentari graciós a l'orella perquè no el senti ningú
més i jo em peto de riure. I a més en general és bon tio. O sigui, que és fàcil
estar amb ell i parlar-hi i aquestes coses.
Tercera,
és molt intel·ligent.
Record haver-lo
vist per primera vegda davant la gelateria que hi ha a l’avinguda Amesfort quan
tenia uns cinc o sis anys. Hi va haver un moment en què vaig girar el cap per
xupar el gelat que sortia al fons del cucurull i va ser llavors quan… Un moment
millor ho veieu (S’aixeca i va a seure’s al costat de n’August que ha sortit a
mig monòleg y s’ha assegut en el banc.
Jack, amb el paper que te en la mà, fa un cucurutxo i quan es gira para xupar el gelat veu n’ Auggie i
crida.
JACK – ¡Uhhh! ¿Dus una màscara de zombi? (Se n’adona que es la seva cara i
li fa vergonya) Ho sento tío.
Sí, ja ho sé, no va estar bé.
Però m’agradaria
dir que , ara que ara que el conec,
dirua que vull ser amic de veritat de n’August. Per exemple, si tots els nins
de quart estiguessin un al costat de l’altre cara a la paret i hagués d’elegir
a algú amb qui volgués juntar-me, elegirira n’August
EN IMPROVISACIo:
Escena en el pati menjant en grups.
Auggie, intenta sentarse amb un grup pero el rebutgen, quan va al segon una
altra persona ocupa el lloc lliure
correguent. Auggie va a sentar-se sol
i el grup de las al.lotes riuenn i el
miren malament, susurren mentre se tapaven la boca amb la mà.
ESCENA
4/ SUMMER PARLA DE N’AUGUST
(Summer s’aixeca i tots queden en estàtua)
SUMMER - Hi ha gent que m’ha demanat per
què me junt tant amb el “monstre”. És gent que ni tan sols el coneix bé. Si el
coneguessin, no l’anomenarien així. El primer dia em vaig
asseure amb ell perquè em feia pena. I ja està. Vaig veure un nen amb un
aspecte molt estrany en una escola completament nova per ell. Ningú parlava amb
ell. Tothom se'l mirava. Totes les nenes de la meva taula murmuraven coses
sobre ell. No era l'únic nen nou de l'escola, però sí que era l'únic de qui
parlava tothom. El Julian l'havia batejat com el Nen Zombi, i tothom li deia
així. ¿Ja l'has vist, el Nen Zombi? Aquestes coses de seguida corren. I
l'August ho sabia. Si ser nou ja és dur quan tens una cara normal, imagina't
amb una cara com la seva!. Per això vaig anar allà on estava i me vaig asseure
amb ell.
ROBERT
- ¿Por qué te juntes tant amb
el Monstre?
SUMMER
- ¡Perquè és un buen al.lotl!
Y no li diguis així.
XIMENA
- Ets una santa, Summer. jo no
podría fer-ho.
SUMMER
- No es per a tant
CHARLOTTE
- ¿Te va demanar el senyor
Culet que te fessiss amiga seva?
SUMMER
- No, som amiga seva perquè
vull ser amiga seva.
¿Qui anava a imaginar-se la importància que tendría
que m’assegués amb l’August Pullman a la’hora de dinar? La gent se comportava
com si fos el més rar del món. És
curios, com de rara pot ser ser la
gente. No va ser per tant. No es més que
un nin. El nin amb la pinta més rara que
he vist en la meva vida, sí. Però un nin.
SEGUEIX
L’ ESCENA DEL PATI:
SUMMER
- ¿Aquest lloc està ocupat?
AUGGIE - Eh… no —vaig contestar. (Summer deixa la palangana de menjar sobre la
taula, amolla la motxilla enterra , se posa
a menjar els macarrons amb formatge)
SUMMER – ¡Puaj! Jo també hauria
d’haver-me duit un sándvitx.
AUGGIE - Sí.
SUMMER
- Per cert, em dic
Summer. ¿I tú?
AUGGIE
- August.
SUMMER
- Guai
XIMENA
- ¡Summer! ¿Per qué t’ has
segut aquí? Torna a l’altra taula.
SUMMER – Está massa plena . Vine a seure
aquí. Hi ha més lloc. (Ximena se
queda confosa durant uns segons)
XIMENA - És igual (Ximena se’n va i Summer mira a Auggie, somriu i aixeca les
espatlles i segueix menjant) Escolta, els nostres noms fan joc: Summer, August
AUGGIE
- Ah, sí
SUMMER - Podem fer que aquesta sigui la « taula de l’estiu». Aquí nomes podran sentar-se elss que tenguin
noms d’estiu ver. A veure… ¿hi ha algú
que es digui Juny o Julia?
AUGGIE
– Hi ha una Maya
SUMMER - En realitat, al maig es primavera, Però si vol sentar-ese aquí, podríem
fer una excepció. También hi ha en Juliá. Es como el nom Julia, que ve del mes
de juliol.
AUGGIE
- No sé per qué me pareix que no voldrà.
SUMMER – Millor. Però si algú no te un
nom d’estiu i vol sentar-se
amb noltros el deixarem si ens cau bé, ¿val?
AUGGIE
- Val. Encara que tengui un nom d’hivern
SUMMER
– Guai (aixecant el el polze
en senyal d’ aprovació)
ESCENA
5/ LA MARE D’ AUGUST
TOTS SE POSEN A
MUNTAR LA CLASSE MENTRE A UN COSTAT ESTAN PARLANT AUGGIE I LA SEVA MARE:
MARE
— ¿Qué? ¿Cóm t’ha anat ? ¿T’ha
agradat?
AUGGIE
—Ara no, mamá. Quan arribem a casa.
MARE
— ¿Aquests al.lots han estat amables amb tu,
Auggie?
AUGGIE
—Sí, sí (mentint) No ha anat
malament.
MARE — Però ¿han estat amables amb tu? El señor Culet m’ ha dit que eren uns
al.lots encantadors.
AUGGIE
—Ajá
MARE
— Aquests Julián pareixía especialment simpátic
AUGGIE —Qué va, era el menys simpátic de tots. Però en Jack m’ha caigut bé. Éll
sí que ha estat amable. Pensava que se nomia Jack Will, pero se nom Jack .
MARE — Espera, potser els estic confonent. Quin era . ¿ el moreno que
anava pentinat cap a davant ?
AUGGIE —Julián.
MARE
— ¿I aquest no era amable?
AUGGIE
—No, gens amable.
MARE — Ah. ¿No será un d’aquests que se comporten d’ una manera amb els adults
i d’una altra amb els nins?
AUGGIE
—Sí, supòs que sí.
MARE
— Ah, a aquests no els suport
AUGGIE —Deía cosas en plan:
A
UN ALTRE COSTAT ES PRODUEIX AQUEST MINI-DIÁLEG:
JULIÁN - ¿Qué te paSsa A la cara, August? ¿T’ho feres en un incendi alguna cosa així ?
JACK - ¡Calla, Julián!».
CHARLOTTE
- ¡Ets un grosser, Julián!
AUGGIE
– Vaig néixer així.
TORNANT
AL DIÁLEG INICIAL:
MARE — Ho sento molt, Auggie.
AUGGIE —No passa res, mamá. De veritatque
no.
MARE
— Si no vols, no tens per
qué anar al col.legi, cel.
AUGGIE
—Sí que vull.
MARE
— Auggie…
AUGGIE —De veritat que vull , mamá. (Auggie se queda sol en escena sobre una de
les tauless)
ESCENA
6/ AUGUST PARLA D’ AUGUST
AUGUST – I no mentía. Ja sé que no
sóc un nen de deu anys normal i corrent. Vull dir que faig coses normals: menjo
gelats, vaig en bici, jugo a pilota, tinc una Xbox. Tot això fa que sigui
normal. Suposo. I jo em trobo molt normal. Per dins. Però jo sé que els nens
normals i corrents no fan que els altres nens normals i corrents fugin cridant
del parc. Jo sé que els nens normals i corrents no se'ls queda mirant tothom a
tot arreu on van.
Si em trobés una llàntia màgica i només li
pogués demanar un desig, demanaria tenir una cara normal que no cridés gens
l'atenció. Demanaria poder anar pel carrer sense que la gent, al veure'm, fes
allò d'apartar la vista. ¿Sabeu què crec, jo? Que l'única cosa que fa que no
sigui normal és que ningú m'hi troba.
Em dic August, per cert. No penso descriure
la meva cara. Segur que és molt pitjor que tot el que us esteu imaginant.
PRIMER DÍA DE CLASSE, ELS NINS VAN ASSEGUENT-SE A CLASSE:
AUGGIE - Me'n vaig anar directe a l'aula 301, a la
tercera planta. Sort de la visita, així ara sabia exactament on havia d'anar i
no vaig haver d'aixecar el cap per res. Ara sí que notava que hi havia nens que
se'm quedaven mirant, però vaig fer allò que faig jo de fer veure que no me
n'adono. Quan vaig entrar a classe...
(Tots van entrant i van asseguent-se a les tauless. Auggie se seu a la d’enmig i no
aixeca el cao, els altres no ocupen les que estan al seu costat. Un parell de
nons fan per asseure’s al seu costat,
però algú els avisa i canvien d’opinió))
CHARLOTTE—Hola, August (Se seu
en una de les tauless de davant)
AUGGIE—Hola (Veu en Julián que está assegut
a unas quantes taules parlant amb
altres al.lots. Auggie aixeca la mà per saludar-lo però aquest el veu i no el saluda. Arriba Jack Will
i se seu al costat de n’Auggie)
JACK— ¿Qué tal?
AUGGIE
—Hola, Jack
PROFESSOR BROWNE —.Ara
passaré llista i m'apuntaré on seieu . (Entren els dos darrers i en veure que
l’únic seient que queda està al costat de n’Auggie se seuen els dos en un ) .
Passau, aquí hi ha un lloc lluure. I allà un altre. I ara el primer que vull
que fasseu és deixar de parlar i… (Veu n’Auggie i dubta un moment) Ara , el
primer que vull fer és passar llista i apuntar on es seu cadascú. Quan us cridi, us aixequeu i veniu a buscar
l'arxivador amb el vostre nom. A dins hi teniu l'horari i un cadenat amb
combinació, però no intenteu obrir-lo fins que jo us ho digui. Teniu el número
d'armariet apuntat a l'horari. En acabat, si ens queda temps, ens coneixerem
una mica tots plegats. ¿Entesos? Molt bé..
–A
veure... ¿Julian Albans? ¡
JULIÁN— Present.
PROFESSOR BROWNE — Hola, Julián ¿Ximena Chin? ¿Henry Joplin? (Es el
nin que està assegut compartint cadira) Henry, aquí tens una taula
buida. ¿Per què no t’hi seus? (Henry
canvia de lloc arrossegant la motxilla a cámara lenta i de mala gana i en arribar deixar caure la motxilla
sobre el costat dret de la taula perquè faci de barrera entre la seva taula i
la de n’Auggie)
PROFESSOR BROWNE — ¿Maya Markowitz? —
MAYA
—Present
PROFESSOR
BROWNE — ¿Miles Noury?
MILES —Present — (Va a recollir la carpeta i quan està tornant-se li diu a Henry…) Ho sent, tío.
PROFESSOR
BROWNE — ¿August
Pullman?
AUGGIE
—Present
PROFESSOR BROWNE —Hola, August (cuando recull la carpeta tota la
classe el mira fixament, però tots baixen la vista en tornar-se ell)
PROFESSOR BROWNE — Jack Will. Molt bé. Ara escriviu tots les vostres
combinacions en algun lloc segur on no les anau a oblidar. D’acord
JULIÁN— ¿Per què dus aquesta trena petita darrera el cap ? ¿Es un rollo
Padawan?
AUGGIE
—Sí
PROFESOR
BROWNE — ¿T’agrada la
guerra de les galaxies, August?
AUGGIE —Molt
JULIÁN—
¿Quin és el teu personatge
preferit?
AUGGIE — (Dirigint-se al públic) Vaig
començar a pensar que potser el Julián no era tan dolent i que l’havia jutjat
malament.
AUGGIE — Jango Fett.
JULIÁN—
¿I Darth Sidious? ¿T’agrada?
AUGGIE — Potser no ho havia pescat ningú, allò del
Darth Sidious, i potser el Julian no ho havia dit amb mala intenció. Però a
l'episodi III, La venjança dels Sith, se li crema la
cara per culpa d'un sabre làser dels Sith i queda completament desfigurat, amb
tota la pell arrugada i tota la cara com si fos de cera i se li estigués
fonent.
Vaig mirar el Julian
un moment i vaig veure que em mirava. Oi tant, que sabia el que deia.
ESCENA
7/ EL PRECEPTE DE SETEMBRE DEL SENYOR BROWNE
PROFESOR BROWNE — –Molt
bé .Vull que enceteu una secció al quadern que es digui preceptes del senyor Browne.–
Poseu la data d'avui dalt de tot de la primera pàgina. I a partir d'avui, cada
principi de mes, escriuré un nou precepte del senyor Browne a la pissarra
perquè el copieu al quadern. En acabat discutirem sobre aquest precepte i sobre
el que significa. A final de mes escriureu una redacció sobre això, sobre el
que vol dir per vosaltres. Així, podreu marxar d'aquí amb la vostra pròpia
llista de preceptes. Normalment demano als meus alumnes que durant l'estiu
pensin en preceptes inventats per ells, que els escriguin en una postal i me'ls
enviïn des d'allà on hagin anat de vacances
HENRY
- ¿Y la gente ho fa ?
PROFESSOR BROWNE — ¡Clar! Alguns alumnes m’han seguit enviant nous
preceptes després de graduar-se. Es
increíble.
P-R-E-C-E-P-T-E
¿Qui sap dir-me qué es un precepte? ¿Ho sap algú ?
(Ningú aixeca la mà)
PRECEPTES =
REGLES SOBRE LES COSES QUE SON REALMENT IMPORTANTS
MAILS
- ¿Com un lema?
PROFESSOR BROWNE — ¡Com un lema!
Com una cita famosa. Com una frase d’una galleta de la sort. Qualsevol
cita o principi que pugui motivar-vos. Básicamente, un precepte és qualsevol
cosa que ens guía quan prenem una decisió sobre quelcom important. A veure,
¿quines coses son realmente importants? (Uns quants aixequen la mà)
MAYA
- Les Normes
XIMENA
– Treball a classe
CHARLOTTE
- Deures
PROFESSOR
BROWNE — ¿Qué més? ¡
Anau diguent!
SUMMER
- Familia
JACK
– Pares
MAX
1 - Animals
MAX
2 - ¡El medi ambient!
REID
- ¡El Nostre Planeta!
HENRY
- ¡Las abejas!
CHARLOTTE
- ¡Els cinturons de seguretat!
MAYA
- ¡El reciclatge!
SUMMER
- ¡Els amics!
PROFESOR
BROWNE — Molt bé. Però ningú
ha dit la cosa més important de totes.
JULIÁN
- ¿Deu?
PROFESOR BROWNE — Qui som. Qui som nosaltres. ¿Ho enteneu ? ¿Quina
casta de persona som? ¿Quina casta de persona sou? ¿O no és això el més important
de tot?¿No és la pregunta que hauríem de fer-nos a totes hores?¿Quina casta de
persona som? ¿Algú s’ha fixat en la placa que hi ha devora la porta del col.legil? ¿Algu ha llegit
el que posa? ¿Ningú?
(Ningú diu res , silenci)
PROFESSOR BROWNE — Posa: «Coneixe’t » I estau aquí per aprendre a
coneixer-vos.
JACK — Pensava que estàvem aquí per aprendre l lengua (tots
riuen)
PROFESOR
BROWNE — ¡Bé, sí, per a
això també!
QUAN PUGUIS
ELEGIR ENTRE TENIR LA RAÓ O SER AMABLE, TRIA SER AMABLE .
ESCENA
8/ EN EL PASSADÍS DE L’ESCOLA
(Se veu als nins de l’insittut en el passadís,
caminen, parlen, fan bromes, tot normal però quan passen al costat de n’August
fan com una cirba rara per no apropar-se. Altres nins es peguen colzades als
seus amics perquè el mirin i parlen tapant-se la bica. De sobte, un nin entra
corrent i sense voler xoca amb n’August i el tira a terra. Va a ajudar-lo però
qual el veu , s’asusta)
MAILS
- ¡Hala!
JACK
- ¿Has vist quina cara cara ha posat?
AUGGIE
- Ja ho sé i ha dit: « ¡Hala!».
JACK
-¡Se n’ha duit un ensurt de
mort. (els dos riuen amb ganes).
JACK
- ¿No t’ entren ganes de pegar-los
una pallissa a nins així?
AUGGIE
- Supòs. No ho sé.
JACK - A mí sí m’entraríen. Huries d’agafar una pistola d’aiga secreta, o
quelcom així, i connectar-la als teus ulls. Aixi cada vegada que te mirassin ,
els dispararies a la cara.
AUGGIE
- Con llim verd, o jo qué sé.
JACK
- No, no. Amb baba de babosa
mesclada amb pixum de ca.
AUGGIE
- ¡Sí!
(Tornen a riure)
JACK - ¿Sempre tendràs aquesta pinta, August?
Vull dir, ¿no pots fer-te una operació de cirugía estética?
AUGGIE – ei escolta, que aquesta pinta la
tenc gracies a la cirugía estética.
JACK
- ¡Tío, hauries de demandar el
teu metge!
(Tornen a riure)
SUMMER
– ¡Ey! ¿De què reis?
JACK
– res, de res. Jo me’n vaig
després ens veiem.
AUGGIE
– Vae.
SUMMER
– ¿Saps ja de què te vas a
disfressaar per Halloween?
AUGGIE
– De Boba Fett.
SUMMER
–Saps que pots venir a classe
disfressat, ¿no?
AUGGIE
– ¿No me diguis? ¿De veritat?
SUMMER
– Mentre sigui una disfressa
políticament correcte.
AUGGIE
– O sigui, que res de pistoles.
SUMMER
– Això és.
AUGGIE
– ¿Y desintegradors?
SUMMER
– Jo diría que un
desintegrador és una pistola, Auggie.
AUGGIE
– Vjya Boba Fett llporta un
desintegrador.
SUMMER
– Almenys ja no hem de venir
disfressats com un personatge de llibre. Això era el que havíem de fer a
Primària. L’any passat me vaig disfressar de la P malvada bruixa de l’Oest, de
El magic d’Oz.
AUGGIE
– Però això és una pel.lícula
, no un llibre.
SUMMER – ¿Pero qué dius? ¡Abans era un
llibre! De fet , és un dels meus llibres . Quan estava a primer , el meu pare
el me llegia a les nits..
AUGGIE
– ¿Y tú de qué te vas a
disfressar?
SUMMER – Encara no ho sé. Sé de qué m’agradaria disfressar, però crec que potser
oareux un poc cursi. Les al.lotes del
grup de Savannah no se van a disfressar aquest any. Diuren que som massa grans
per disfressar-nos a zHalloween.
AUGGIE
– ¿Cóm? Quina tontería.
SUMMER
– Ja ho sé.
AUGGIE – Creía que no t’ importava el que pensassin aquestes al.lotes. Llavors¿qué
es aquesta cosa tan cursi de la que volies disfressar-te ?
SUMMER – ¿Promets no riure-te’n? D’ unicorni. ¡Eh , has promès no riure’t!
AUGGIE
– Val, val. Però tens raó: és
moooolt cursi.
SUMMER – ¡Ja ho sé! Pero ho tenc tot pensat:
faría el cap de paper matxé i pintaria el corn i la melena de daurat. o. Sería
al.lucinant.
AUGGIE – Val. Llavors , hauries de
fer-ho. ¿A qui li importa el que pensin els altres?
SUMMER – Potser, el que faig és portar-ho solament per a la desfilada de
Halloween i per al col.legi me
disfressaré... gótica. Sí, ja está, això és el que vaig a fer
AUGGIE
– Parece un buen plan.
SUMMER – Gracias, Auggie. ¿Sabes?, eso es lo que más me gusta de ti. Siento que
puedo contarte cualquier cosa.
AUGGIE
– ¿Sí? Guai.
ESCENA
9/ EL MEU ANIVERSARI
AUGGIE – El meu aniversari és el 10 d’ octubre. M’agrada la
data del meu aniversari: 10/10.. Normalment ho cel.lebr a casa, però aquest any
li vaig demanar a mu mare si podia
cel.lebrar-ho a la bolera. A la mare li va sorprendre, però es va alegrar. Em
va demanar a qui volia convidar de la meva casse i vaig dir que a tots els de
la meva classe i a Summer
MARE
– Aquests son molts de nins,
Auggie
AUGGIE – He de convidar-los a tots perquè no vull que ningú
se senti ofès en saber que he convidat a uns i a ells no val?
MARE - Val ¿Tambié volts convidar l’al.lot que t’ha dit això « ¿Qué li passa
a la teva cara?»?
AUGGIE – Sí pots convidar el
Julián. Eh, mare ja podríes oblidar-te d’allò.
MARE
- Es vera, tens raó.
(Entre els dos col.loquen
gorros d’aniversari en cercle per a tota
la classe)
AUGGIE
– ¿Mare, qui ha respost a la
invitació?
MARE
- Jack Will, Summer, Reid
Kingsley i els dos Max. I un parell de persones varen dir que
intentarien passar.
AUGGIE
– ¿Qui?
MARE
- La mare de Charlotte va dir
que Charlotte tenía un recital de dansa
un poc abans, però que intentaría anar a la fiesta si le donava temps. I la mare
de Tristán va dir que potserTristán
anirira després del partit de fútbol.
AUGGIE
– ¿Ja está?
Són unes... cinco persones.
MARE - Son més de cinc persones, Auggie. Crec que molta gent ja tenía plans.
AUGGIE
– ¿Quina casta
de plans?
MARE
- No ho sé, Auggie. Enviarem les invitacions tard.
AUGGIE
– ¿Qué te digueren? ¿Quines raons te donaren?
MARE – Cadascun tenia les seves raons, Auggie. De veres, cel, no haurien
d’importar-te les seves raons. La gent tenia plans , res més.
AUGGIE
– ¿Quina excusa va posar en Julián?
MARE - ¿Saps?, la seva mare va ser l’única que no va contestar. Ses olles
semblen a n’es tests.
AUGGIE
– I això què significa?
MARE
– Deixa-ho. Ves a rentar-te
les mans per dinar.
AUGGIE – La meva festa d’aniversari acabà essent molt més
reduïda del que havia pensat….
(Els nins que van se posen en cercle i es col.locquen el gorro, els que
no van aniran donant les seves excuses. Els que hi van Jack, Summer,
Reid, Tristán i lels dos Max)
JULIÁN – No hi vaig anar perquè no vaig voler. porque no quise, ¿passa algo? No
tenc per què ser amic de tot el món ¿no?
CHARLOTTE – Al final vaig acabar tard del festival de ball i
estava molt cansada.
HENRY - No sé si a Julián li hagués agradat que jo hi hagués anat així que ….
No puc, me fa mal el cap.
MAYA
– Yo tenía una comida familiar.
XIMENA
– Tenc un viatge i no sé què
posar en la meva maleta.
MAILS
– Estic malalt , m’han sortit
mil grans.
MIRANDA
– Havia demanat hora a la
perruquería. No puc anul-lar-lo.
AUGGIE
– …però encara així va ser genial.
ESCENA
10/ PROBLEMES D’ADOLESCENTS
VÍA – Miranda i jo ens coneixem des de primer. El que més
m’agradava era que no havíem ni de donar-nos explicacions de res. Ens coneixíem
massa bé.
MIRANDA – Jo conec n’August des que va néixer. El que més ens
agradava era juagar a vestir-lo, posar-li boes, capells….
VÍA
– I la perruca de Hannah Montana.
MIRANDA – Quan el disfressavem així pareixia E.T. No ho dic
per mal eh…
VÍA
– Ja ho sé.
MIRANDA
– Enyor molt verue’l i parlar
amb ell
VÍA – Durant primària Miranda i jo érem un grup tancat. Ens encantava estar
juntes.
MIRANDA
- Era la bomba.
VÍA
– No érem populars, ni unos cocos, ni súper
deportistes,
MIRANDA - ni riques, ni dolentes, ni tontes, ni súper desarrollades,
ni planes.
VÍA – Però estàvem molt bé juntes. Ens posàrem tant
contentes quan ens digueren que les dues havíem entrat en el mateix institut…
MIRANDA – Cridàvem com a loques per teléfon quans ens varem
assabentar. …
VÍA
– Sí, pero l’ institut ho
canvia tot.
MIRANDA – Ja no anam
juntes, ens hem distanciat. Ara jo vaig amb les populars i ella amb les
cerebritos. Ens va bé així
VÍA
– (…)
MIRANDA
- Encara que …
VÍA
– ¿Sí?
MIRANDA - No, res. (Se van per distintos llocs quan estan a
punt de sortir …) ¡Vía!
VÍA
– ¿Sí?
MIRANDA
– T’enyor..
VÍA
– Jo també. (Se’n van)
MIRANDA – És molt guai
ser de les populars. M’ estan jutjant.
Sí Vosté allà asseguts, estan pensant que la que s’ha portat malament
separant-se de na Via he estat jo. No ho neguin. Pensen que m’he venut per ser
una popular. I jo els deman, ¿Qué hi ha de dolent ? ¿No recorden al seu grup de
populars de quan anaven a? Perquè això no és nou d’ara, això ha existit
sempre.. Si Voltros. Haguéssiu pogut ser populars si ho haguessiu fet sense
pensar.
Mirin, a mi mai
mai m’han considerat una de les al.lotes «populars» en res , però aquest estiu
vaig anar a un campament i , fos pel que fos, era la persona amb la que tot el
món volia juntar-se. Fins i tot les al.lotes del quería juntarse. bungalow 32 estaven com boges
amb mi. Me refieresc a les al.lotes que eatn en el punt més alt de la cadena
alimenticia. Deies que els agradava el meu pèl i deien que els agradava com me
maquillava. M’ensenyaren a fer tops amb camisetes. Ens escapàvem a la nit i
creuàvem el bosc per arribar al campament dels al.lots. Sortíem amb al.lots.
Quan vaig tornar a casa del campament no vaig cridar a na Via. Supòs que no me
feia ganes parlar de certes coses amb ella. M’hauria demanat pels meus pares i
pel campament. Via no era una maiga fàcil, era molt seria. I ara m’ho pas bé,
som algú que els altres admiren. No m’empenedesc, és només que .. necessit a la
meva millor amiga, però sense que me jutgin.
ESCENA
11/ EL DOLENT DE SCREAM
AUGGIE – Haig de
reconèixer que aquell matí anar cap als armariets caminant pel passadís va ser
una experiència única. Tot es veia diferent. Jo era diferent. En lloc de
caminar com sempre amb el cap baix, intentant que ningú em veiés, aquell dia
anava amb el cap alt mirant al meu voltant. Volia que em veiessin. Un nen que
portava una disfressa clavada a la meva, amb la mateixa màscara de fantasma que
li rajava sang vermella de mentida, em va xocar la mà quan ens vam creuar a les
escales. No tinc ni idea de qui era, i ell no tenia ni idea de qui era jo, i
per un moment em vaig preguntar si hauria fet el mateix si hagués sabut que qui
hi havia sota la màscara era jo.. Començava a
pensar que aquell dia seria un dels dies més importants de tota la història de
la meva vida.
MILES
– ¿Quan te pareix que arribarà?
HENRY
– ¿Boba Fett, on ets?
JULIÁN
– ¡Calla tonto! Estará a punt
d’arribar, veuràs com riurem…
(Auggie, va a
seure’s en su lloc, perè en l ‘últim moment canvia d’ idea i se seu prop d’ells)
MILES
– Se pareix un munt a ell.
JULIÁN – sobretot aquesta part (senyala una part de la màscara que ell du
posadal )
HENRY – En realitat, els que sembla de
veritat és una d’aquests caps reduïts.¿Les heu
vist alguna vegada? Es clavat a una d’aquestes.
MILES
– Jo creo que se pareix a un
orco.
JULIÁN – ¡Es vera! —Si jo tengués aquesta pinta (contesta riguent-se), vos ho jur
que me taparía la cara amb una caputxa tots els dies.
JACK—Jo ho he pensat molg i crec que …
si jo tengués aquesta pinta crec que que me suicidaria.
JULIÁN
– Que va.
JACK— Sí, de veres. No m’ imagin miránt-me al mirall tots els dies i veient-me
així. Sería horrible. I que tot el món
se me quedàs mirant sempre…
JULIÁN
– ¿Y per què te juntes tant amb
ell ?
JACK— No sé, EL Sr. Culet me va demanar que estigués amb ell a principi de
curs i deguúe dir-los a tots els professors que ens asseguessin junts a totes
les classes, o jo que sé…
AUGGIE – Coneixia aquella veu. Vaig voler sortir correguent
de classe en aquest moment, però me vaig quedat plantat on estava i vaig seguir
escolatant Jack Will.
JACK— El cas és que sempre me segueix a
totes parts. ¿Qué voleu que faci?
JULIÁN
– Deixa’l tirat.
AUGGIE – No sé que va contestar Jack, perquè vaig sortir de
classe sense que ningú sabés que havia estat allà. Mentre baixava per l’escala,
se m’encenia la cara. Només volia trobar un lloc diminut on ficar-me i desapaRèixer. Volia un forat en
el que poder cuare: un foradet negre que me menjàs
(ALGUNS NINS EN L ‘ESCENARI)
TRISTÁN
– El bitxo raro aquest…
MAX
– Nin rata
XIMENA
- ¿Per què te juntes tant
amb el monstre?
MAILS
– Ostia és com Freddy Krueger,
igualet.
SAVANHA– ¿Escolta, heu vist E.T.?
HENRY– Cara llangardaix quasi me compixa damunt.
REID
– L’asqueros
AUGGIE – . He estat a
prou parcs per saber que els nens poden ser molt cruels. Ja ho sé, tot això ja
ho sé.
Vaig acabar al
lavabo del segon pis. No hi havia ningú perquè ja havia començat la primera
hora i tothom era a classe. Vaig tancar la porta del vàter, em vaig treure la
màscara i vaig plorar i plorar no sé quanta estona. Després me'n vaig anar a la
infermeria i vaig dir que tenia mal de panxa, que a més era veritat, perquè em
sentia com si m'haguessin clavat un cop de peu als budells. La infermera Molly
va trucar a la mare i em va fer estirar al sofà que hi havia al costat de la
seva taula. Al cap de quinze minuts la mare era a la porta.
MARE
– Auggie (l’abraça)
AUGGIE
– Hola.
MARE – ¿Te fa mal l’estómac ? (li posa la mà en el front de manera automática
per veure si té febre)
AUGGIE
– Me fa mal el cap.
MARE
– Será quelcom que has
menjat. No voldràs fer Truco o Tracte ?
AUGGIE
– No. Hola.
VÍA
– ¡Ei! ¿Que te passa? Haloween
és la teva festa preferida…
MARE
– Ni tan sols té forces per
demanar llepolies per les cases…però no té febre…vaig a cercar un tassó d’aigua.
VÍA
– ¿Cóm tens l’estómac?
AUGGIE
– Encara tenc ganes de vomitar.
VÍA
– ¿Segur que no te fa ganes
anar a la desfilada de Halloween?
AUGGIE
– Segur
VÍA
– ¿Vols contar-me que te
passa??
AUGGIE
– No.
VÍA
– ¿Es per qualque cosa del
col.legi?
AUGGIE
– Sí.
VÍA
– ¿Professors? ¿Treballs?
¿Amics? ¿Algú ha dit qualque cosa?
AUGGIE
– La gent sempre diu qualque cosa
VÍA
– Diguem que t’ha passat.
AUGGIE – Aquesta vegada ha estat en s Jack, el que han dit els altres nins no importa,
estic acostumat, per Jack… No m’ho esperava, vaig creure que era el meu millor
amic. M’ha agafat per sorpresa, això és tot.
VÍA – A vegades, els nins són estúpids i diuen coses estúpides. Segur que no
ho ha dit en sèrio
AUGGIE – Llavors, per què ho ha dit? Ha estat fent-se passar
per amic des del primer día. Tant de bo no hagués anat mai al col.legi. Crec
que no hi tornaré. L’odiiOjalá no hubiese ido nunca al colegio. Creo que no voy
a volver. ¡L’ odii! ¡L’ odii! ¡L’odii!
VÍA – Venga Auggie, venga ¿Per qué no te poses la teva disfressa de
Jango Fett y…?
AUGGIE – ¡Es una disfressa de Boba Fett! ¿Per què els confon
tot el món?
VÍA
– La teva disfressa de Boba
Fett. Anam a la desfilada, ¿val?
AUGGIE – Si vaig a la desfilada, la mare pensarà que me trob
millor i demà m’obligarà a anar al col.legi.
VÍA – La mare mai t’obligaria a anar al col.legi. Venga, Auggie. Te promet que será divertit. I te donaré tots els meus caramels.
AUGGIE
– Val, però podràs cmenjar-te’n alguns tu també.
VÍA
– (Se’n riuen) Seràs…
ESCENA
12/ LA PESTA
SUMMER – (MIRANT EL PÚBLIC) Reconec
que costa una mica acostumar-s'hi, a la cara de l'August. Ja fa dues setmanes
que m'assec amb ell, i no es pot dir que sigui la persona més polida del món,
menjant. Però a part d'això, és molt simpàtic. També puc dir que ja no em fa
gens de pena. És veritat que el primer dia em vaig asseure amb ell per pena,
però ara ja no. Ara continuo seient amb ell perquè m'ho passo bé. Una de les
coses que no m'agraden d'aquest curs és que hi ha molts nens que fan com si ja
fossin massa grans per jugar. Es passen l'hora del pati xerrant. I de l'únic
que saben parlar és de qui li agrada a qui i de qui és guapo i qui no ho és.
L'August passa de tot això. Li agrada jugar als quatre cantons, a l'hora del
pati, i a mi també m'encanta.Va ser precisament jugant als quatre cantons amb
l'August que em vaig assabentar d'això de la Pesta.
SUMMER – Ximena… ¿vols jugar als quatre quadrats
amb l’August i amb mi? Estam cercant-ne a dos més per formar equip.
XIMENA
– Crec que no me fa massa
ganes …
SUMMER – Venga va, si ens morim de ganes de desbancar l’equip de Julián…
XIMENA
– Ja però amb n’ August…
SUMMER
– Juga molt bé, ja ho veuràs…
XIMENA
– No és això , és que no vull
agafar La Pesta.
SUMMER
– ¿La què?
XIMENA – La Pesta, si toques a n’August, tenss menys de 30 segons per rentar-te
les mans amb desinfectant o agafes la pesta.
SUMMER – ¿Però quina tontería estàs diguent? ¿I aquesta ridiculesa que és la nova
moda?
XIMENA – La veritat és que dura des de principi de curs. Ja sé que no t’havies
assabentat perquè tu el toques tota l’estona… …
SUMMER – ¿Peroò a tu te pareix normal lo que estás dient? Així que és per això que ningu del cole el
toca
XIMENA – Ja sé que está fatal. I és una tontería però jo preferesc no tocar una
pilota que acaba de tocar August. Per si d’acas, ¿Entens?
SUMMER – (MIRANt AL PÚBLIC) La veritat
és que no, no ho entenc. I no estic segura de que te passa i agafes la Pesta
perquè, de moment, ningú ha tocat n’ August… al menys, no directament. Però
el que sí sé, és que jo encara no he mort.
AUGUST
– ¡Ei Summer!
SUMMER
– Hola.
JACK – Hola Auggie! (August se’n va sense saludar) Però qué li passa? Està
enfadat amb mi?
SUMMER
– Sí
JACK
– Sí? Per qué? ¿M’ho diràs?
SUMMER
– No, lei vaig prometre que no
t’ho explicaria.
JACK – Es que es molt estranu, no tenc ni idea de per què s’enfadà amb mi així
de cop ¿I no me pots donar una pista?
SUMMER
– Fantasma sanguinolent.
JACK – Fantasma sanguinolent. ¿I això se suposa que m’ha de dir qualque cosa?
SAVANNAH – ¿I el teu
novio, Summer?
SUMMER
– Com?
SAVANNAH – Dic jo que per Halloween no li farà falta dur máscara, ¿no?
SUMMER
– No és el meu novio .
SAVANNAH – Ja ho sé. ¡Era broma! (Li dóna una besada a la
galta)
HENRY —Volem
s saber per què te juntes tant amb el Nin Zombi.
SUMMER
– No és un zombi
SAVANNAH – ¿Saps, Summer? Seriess molt més popular si no te juntassis
tant con ell. Vaig a ser sincera amb tu:
a Julián li agrades. Vol demanar-te per sortir..
SUMMER
– Ah, ¿sí?
SAVANNAH – ¿Te pareix guapo?
SUMMER
– Eh… sí, supòs. Sí, és guapo.
SAVANNAH – Idò hauràs d’ elegir amb qui te vols
relacionar. Li caus bé a tot el mòn, Summer. Tots pensen que ets maca i molt
guapa. Podriess formar part del nostre
grup si volguessis i, creu-me, en el nostre curs hi ha moltes aol.lotes
que els encantaria.
SUMMER
– Ho sé. Gràcies.
SAVANNAH – De res ¿Què vols que li digui a Julián que vengui a parlar amb tu?
SUMMER
– Eh… la verdad es que tengo que ir al baño.
(En aquest
moment, Julián li ha aferrat un paper a l’esquena de n’August, Jack que
ho veu intenta ajudar-lo però n’ August
no ho vol)
JACK –
Eh! Julián t’estàs passant…
JULIÁN –
Qué dius?
AUGUST –
No necessito que me defensin.
(Apareixen Vía i Miranda i la resta se’n van)
ESCENA
13/ WASAPEJANT
Hola August, Jacklope Will vol ser amic a Facebook.
Jacklope Will 32 amics en comú. Gràcies, l’equip de
Facebook.
Assumpte: Ho sento!!!!
Missatge:
Hola August. Som
jo Jack Will. He vist q ja no estic a la
teva llista d’amics.. Esper que tornis a ser amic meu pq ho sento molt. Només
volia dir-t’ho. Ja sé pq estàs enfadat amb mi, ho sento no ho vaig dir en serio. Vaig ser un imbécil. Esper q puguis perdonar-me.
Esper que tornem a ser amics.
Jack.
1 nou missatge
de text De: AUGUST
31 des. 16.47
Vaig rebre el teu
Mnsj. Saps pq estic enfadat amb tu? Te lo contó Summer?
1 nou missatge de text
DE: JACWILL
31 des. 16.49
Me va donar
una pista de dolent de scream, però no la vaig entendre i llavors vaig
recordar al dolent de scream a clase per
Halloween. No sabía q eras tú pensava q irías de Boba Fett.
1 nou missatge de
text
De: AUGUST
31 de des 16.51
Vaig canviar d’opinió en l’últim moment. Què tal te
va amb en Julián?
1 nou missatge de …
TOTS – En serio? No podríem wasapear-nos?
Es més fàcil. (A partir de llavors van
treient emoticonos)
JACK – És un imbécil. Però jo també vaig ser
un imbécil. Sent molt, molt, molt el que vaig dir. Podem tornar a
ser amics?
AUGGIE
– Val
JACK
– Mola!!!!
AUGGIE – Però diguem la veritat, val? De veres voldries suicidar-te si fossis jo????
JACK – No!!!! Te lo juro por mi vida pero tío… querría suicidarme si fuera
Julián.
AUGGIE
– Sí, tío, tornam a ser amics.
ESCENA
14/ LA GUERRA
CHARLOTTE – Quan tornàrem de les cacances de Nadal, l’únci
tema de conversa era “La guerra”. En aquesta
guerra participava molta gent contra Jack i Auggie. ¿Saben qui és
Auggie? August és un nin del col.legi que va néixer amb uns problemes facials
molt greus. I quan dic greus, vull dir greus. O sigui, molt greus .¿Ho entenen?
No, no crec que ho entenguin bé. Cap dels seus trets està on haurien o
entiendan bien. Ninguno de sus rasgos estan on haurien d’estar. Quan el veus
per primer cop, asusta una mica, perquè sembla que dugui una màscara o jo que
sé. Per això tot el món se fixa en ell, és impossible no fixar-se.
Uns quants sempre
hem estat simpàtics amb ell, bé jo el salud en pla… “Hola August, què tal?”
“Cóm te va” i coses per l’estil. Els altres segueixen en Julián i el guai de Julián se passa molt amb ell, és com si no pogués superar el fet que Auggie té la pinta que te. ¡Cóm si el
pobre al.lot pogués fer alguna cosa per
evitar-ho!
El cas és que tot
el món pensa que enJulián li va dir a en
Jack alguna cosa horrible sobre Auggie i Jack, como a bon amic que és, li va
pegar una punyada en Julián. ¡Zas! I
llavors expulsaren temporalment en Jack ¡Zas! I ara ha tornat a classe ¡Zas!
I clar, la guerra:
Julián va cel.lebrar una súper festa d’aniversari i va posar a tots els de quart en contra de Jack.
Va fer
córrer la veu de que el psicóleg de la seva mare va dir que Jack era
inestable emocionalment ¡Quina bogeria! I ara tots els van enviant missatgets
desagradables tot el temps.
¡Vaja tontería!
ESCENA
15/ ELS NOSTRES ACTES SÓN ELS NOSTRES MONUMENTS
(Els nins van pujant a les cadires i
llegeixen els paperets que llavors llancen contra Auggie y Jack. Mentre uns llegeixen,
d’altres miren per no diuen res)
-
«¡Apestes, formatge gegant!»
-
«¡Ja no le caus bé a ningú!».
-
«¡Monstre!».
-
«¡Fora del nostre col.legi,
orco!».
o “¡Escolta,
Darth Asqueros Sidius! ¡Ets tan fei que hauries de dur màscara tots els diess!”.
-
“T’odii, monstre!”.
o “Segur que la teva mare desitja que no
haguessis nascut. Fes-li un favor al món i mor”
SUMMER
– ¡Ja basta! (August se posa el cascc una altra vegada)
PROFESOR BROWNE — ¿No trobau les notes que
heu escrit totalmente aterradores? Perquè jo sí. Aquestes notes estan escrites
amb la intenció de ferir els sentiments dels altres. I amb les pimeres amb les
que heu rigut, eren un poc, però les darreres ja no. I això és el que passa sempre amb aquestes
cosesn, que s’acaben descontrolant. Heu creuat el límit al.lots, has creuat el
límit. (Senyalant amb el dit alguns alumnes)) Existeix un límit i tú, i tú i també tú l’has sobrepassat. Heu fet
carusses d’esquenes de August, heu participat tots en un hoc anomentat la La
peste com si això no significàs res,
l’heu aïllat socialment …
Ara faré passar algú. Bon dia Sra. Pullman.
¿Voleu recollir els papers i tornar-lso a llegir ara?, Julián, llegeix el teu
paper. ¿No? ¿Ja no te fa gane? ¿Y a tu, i a tu?
Alguns posau
cares de sorpresos, vos pareix que la cosa no va amb voltros.
CHARLOTTE
- És
que jo no he participat de res de todo
això i …
PROFESOR BROWNE — ¿Qué no has participat?, ¿No
sabíes que passava? ¿No ho has vist fer
als altres ? ¿Els has frenat ? ¿Has vengut a dir-me el que estava passant?
MANUELA -
Això seria xivar-se!
MARE
— Estau
molt equivocats. ¿Puc explicar-los una
cosa Sr. Browne?
PROFESOR
BROWNE — Per
descomptat.
MARE — Impedir el maltracte a un company , perquè
un de sol no pot lluitar contra tot un grup, no és xivar-se. EÉ ser valent, és
tenir principis. És de boness persoeas. Entenc que no és fàcil pe a cap de
vosaltres començar a l’institut, però per n’Auggie tampoc. Agraesc a aquells
que han sabut sopreposar-se a la seva malaltia i l’han tractat com a un ambi,
de tot cor.
PROFESOR BROWNE — ¿Recordau de qué parlàrem el
primer día? ¿Algú sap dir-me què posa la placa a l’entrada del col.legi?
MAILS –
Coneixe’t a tu mateix.
PROFESOR BROWNE — I ¿ja vos
coneixeu un poc millor a vosaltres mateixos Julián? ¿Ja sabeu qui sou?
Aquí
va un altre precepte:
ELS
NOSTRES ACTES SÓN ELS NOSTRES MONUMENTS
Imaginau com seria el vostre monument si la
societat vos hagués de jutjar pel que heu fet aquest any. Pensa-ho.
(Se’n van el professor i la mare. Tots miren
n’August. Aquest està agafat de la mà de Jack i de Sumer. Poc a poc van apropant.se
i els van posant una mà damunt, , primer Charlotte, llavors Henry que s’ apropa
i els treu el casc, se van afegint els altres. Julián queda sol i se’n va de la classe.)
FOS
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
RESSENYES
TÍTOL:Tota la veritat dins meu AUTOR:Julie Berry LLOC D'EDICIÓ: Barcelona PÀGINES:290 EDITORIAL: Cruïlla Na Julie B...
-
AVALUACIÓ SEGON TRIMESTRE Desolació, Joan Alcover Cap el tard. 1 El protagonista del poema és I'esque...
-
1. Els paràgrafs d’aquest text estan desordenats i, per això, no s’entén bé: hi ha manca de coherència. Numeral’s en les caselles de...
-
Desolació , Joan Alcover - Cap el tard. El protagonista del poema és I'esqueix d'un arbre que fou molt esponerós en e...

