Desolació,
Joan Alcover - Cap el tard.
- El protagonista del poema és I'esqueix d'un arbre que fou molt esponerós en el passat. La tempesta va rompre una a una les seves branques i el lIamp li va migpartir la soca fins a la terra. El poema està dominat pel sentiment d'amargor provocat per aquestes pèrdues. L:únic motiu que I'impulsa a seguir vivint és recordar la meitat que Ii manca, ser-ne el testimoni vivent.
2.
La teoria literària
d'Alcover es basava en la sinceritat de I'expressió del poeta i la
claredat en la forma poètica. Per a Alcover, calia sentir les coses
abans d'escriure-Ies. És per aixó que, en els seus poemes, es troba
la manifestació elegíaca del dolor que Ii va suposar la mort de la
seva dona i deis fills.
Aquest
poema parla al.legóricament d'aquests fets: I'arbre ferit -del qual
només resta un esqueix- és el poeta que, per avatars de la
vida (la tempesta i el llamp) ha vist morir la dona i els fills (la
meitat de la soca i les branques).
3.
Personificació: 'esqueix
de I'arbre, que ens explica la seva trista historia i expressa la
desolació deis seus sentiments d’una forma
humanitzada. “sent brostar...” plànyer...
“he vist...”
Metafora:
En ser un poema
al.legòric, hi ha un conjunt de termes metafòrics que es
corresponen entre si: esqueix - poeta; branques - fills; soca
migpartida - dona; lIenya - família; tempesta i Ilamp -
circumstàncies adverses de la vida. Hi ha d'altres metafores: «al
cel he vist anar-se'n» - morir (vers 8); «I'hora de caure» -la
mort (vers 11); etc.
Comparació: «com
fumerol de festa, / al cel he vist anar-se'n la millor part de mi»
(versos 7-8). El poeta ha contemplat la mort deis seus éssers
estimats (cremar he vist ma lIenya) i ara ens suggereix la idea que
les seves ànimes han anat al cel, establint una analogia amb el fum.
4.
El poema és un
sonet (dos quartets idos tercets) de versos alexandrins, amb cesura
(6+6).La
riima és consonant, a vegades fonètica. L’estructura de la
rima és : ABBA ABBA CCD EED. Alterna versos femenins i
versos masculins.
