L’ALEGRIA QUE PASSA
(POBLE
CIRC
1-ALCALDE 11-TRAPEZISTES
12. CLOWN
2-EULÀLIA (veïna) COP DE PUNY
3-ROSSITA (veïna) 13-ZAIRA
4-MARE de Joanet 14-ESPURNETA
5-JOANET 15-GLUGLÚ
6-ANNA (promesa de Joanet) 16-EMPANADILLA
7-AMIGA (de l’Anna) 17-PIRULÍ
8-GERMANA de Joanet
9-TÒFOL
10-RIKI (amic d’en Tòfol)
Una plaça de poble, amb un banc al fons i potser un arbre.
ESCENA 1
L’Alcalde passeja per la plaça assajant el seu discurs.
ALCALDE : — A veure... (s’esclareix la gola) Vilatans! Ja sabeu que només penso
en el vostre bé! No, millor: Vilatanes i vilatans...! No, espera:
Estimadíssimes vilatanes, molt apreciats vilatans! Aaaaara; ara sí.
Només penso en vosaltres i en el nostre poble...!
Entren dues veïnes, l’Eulàlia i la Rossita, amb les bosses de la compra.
EULÀLIA : — Bon dia senyor alcalde.
ROSSITA : — Què hi ha de nou?
ALCALDE : — (escandalitzat) De nou res, gràcies a Déu!
ROSSITA : — No, si jo ho deia perquè... com que s’acosten les eleccions...
ALCALDE : — Precisament! No volem que canviï res, oi?
EULÀLIA : — No, no, i ara! (rotunda) Més val boig conegut que savi per conèixer!
ROSSITA : — Però aquest any no ens prepara cap sorpresa?
ALCALDE : — Caram Rossita, que bé em coneixes! Ja saps que jo sempre penso en el poble. Doncs sí, noia. De moment és un secret, però ja sé
que amb vosaltres estarà ben guardat, oi?
La Rossita fa com si es tanqués la cremallera de la boca i l’Eulàlia es fa un petó al dit gros en senyal de jurament.
ALCALDE : — Aviat tindrem al poble... una antena de telefonia mòbil! Sí senyores!
EULÀLIA : — (admirada) Una andròmina d’aquelles tan grosses?
ALCALDE : — (emocionat) Enorme! Gegant!
ROSSITA : — Però si aquí hi ha molt bona cobertura!
ALCALDE : — Per a nosaltres sí! Però encara hi ha gent que està com a l’edat
mitja: als pobles més enclotats i fins i tot dalt de les muntanyes!
Nosaltres els hi portarem la modernitat!!!
ROSSITA : — Però... no diuen que aquestes antenes porten càncer i tumors i
malalties perilloses...?
ALCALDE : — Però què dius, dona, què t’empatolles, què han de portar!
EULÀLIA : — Això ho diuen els vegetarians, dona!
ROSSITA : — Els vegetarians? Buf, jo no els suporto!
EULÀLIA : — És clar, com que tens la carnisseria...
ALCALDE : — Són uns alarmistes! No n’hem de fer cas! Uns vulgars tumors, ai,
vull dir, rumors, no aturaran els nostres interessos
EULÀLIA : — Ai quina il·lusió! I quin benefici en traurem, d’aquesta antena?
ROSSITA : — Tu saps els diners que donen, si la deixes posar al teu terreny?
Com que ningú no la vol ! Una milionada!
EULÀLIA : — Verge santíssima! I on la posarem?
ALCALDE : — (s’esclareix la gola) Doncs m’ho he mirat molt bé, i el lloc ideal és el Pujolet.
EULÀLIA : — Veus que bé?
ROSSITA : — (amb intenció) El Pujolet? És seu, oi, el Pujolet?
ALCALDE : — Sí senyora; és meu. Però el poble sencer compartirà amb mi la
glòria de ser portador de progrés!... Jo sóc així, noies.
EULÀLIA : — (admirada) És que ha nascut per a ser alcalde, el nostre alcalde!
ESCENA 2
Entra la MARE.
ROSSITA : — Ai mira, l’Enriqueta!
MARE : — Hola noies. Què feu?
EULÀLIA : — Escoltant el teu home, que se les sap totes.
MARE :— (irònica) Ja ho pots ben dir!
ALCALDE : — Bé, us deixo que tinc consell d’administració. (marxa)
VEÏNES : — Adééééu.
MARE : — No t’oblidis el medicament per la pressió!
EULÀLIA : — Noia, quina sorpresa; no ho sabíem!
MARE : — Ai, sí! Per fi hem aconseguit posar data al casament.
EULÀLIA : — Quin casament? Però si jo volia dir això de l’antena...
ROSSITA : — Que no, dona. (tafanera) El casament del teu Joanet, oi?
MARE : — Ai filla, no sé de quina pasta està fet, però no hi havia manera que
digués “tal dia”. Sempre donant llargues. I això no pot ser, que la
noia ja fa tres anys que s’espera!
ROSSITA : — (reprovadora) Potser només volia “reajuntar-se”, d’allò, com es
diu... fer una parella de fet, no?
MARE : — El meu fill? Au, calla, calla, que encara em faràs enfadar!
EULÀLIA : — I on aniran, de viatge de nuvis?
MARE : — No ho sé, no n’hem parlat. Però un viatge a Mallorca seria preciós.
EULÀLIA : — Ai sí! Nosaltres hi anem cada any, a Mallorca i estem encantats!
No hi ha res millor: sempre el mateix apartament, la mateixa platja,
el mateix restaurant, el centre comercial... hi estem com a casa!
ROSSITA : — (donant-se importància) Doncs nosaltres preferim els viatges organitzats. Pots anar a l’Àfrica o a Tailàndia, i veure-ho tot per la finestra de l’autocar sense cap risc. És com una pel·lícula! De l’autocar a l’hotel i de l’hotel a la botiga de souvenirs!
ESCENA 3 Entra el Joanet.
EULÀLIA : — Mira-te’l! Felicitats, noi!
ROSSITA : — Enhorabona! Que dèiem que on fareu el viatge de nuvis!
JOANET : — (enrabiat) El viatge de nuvis? A l’Amazones vull anar. A veure els
Jívaros, perquè m’ensenyin a reduir els caps dels tafaners.
EULÀLIA : — Mare de Déu, quin horror!
MARE :— (enfadada) Calla fill!
ROSSITA : — Anem, Eulàlia. No tinc per què aguantar males paraules.
MARE : — Rossita, espera!
ROSSITA : — No t’amoïnis, nena, que no tinc res amb tu. (marxen)
MARE : — Però què t’agafa? Ets un mal educat!
JOANET : — Doncs jo no suporto que vagis explicant la meva vida a la gent!
En Joanet gira cua i va per marxar.
MARE : — Joanet, fill, recorda que demà és diumenge.
JOANET : — I què?
MARE : — Ja saps que dinem a les dues.
JOANET : — (malhumorat) Com un rellotge.
MARE : — Com un rellotge, sí. Que al teu pare no li agrada esperar.
JOANET : — Sí, ja. Després posa cara llarga durant la resta de la tarda.
MARE : — Doncs ja que ho saps tant bé, no vinguis tard. Que la setmana
passada se’m va covar l’arròs. Va ser un desastre i m’ho vaig passar fatal.
JOANET : — (irònic) Et vas sentir com aquells pobres del terratrèmol que sortien per la tele: desemparats i morts de gana.
MARE : — No diguis bajanades vols? Què voldràs, paella o canelons?
JOANET : — (sospira) Sempre el mateix. No pot ser una altra cosa?
MARE : — Què vols que sigui? Si és diumenge!
JOANET : — Algun dia podries sortir de la rutina, no?
MARE : — Calla, fill, que em poses negra!
JOANET : — Si em deixessis cuinar a mi, faria algun experiment!
MARE : — Només em faltaria això. A la cuina tu no hi entres! Com li diguis al
teu pare que el diumenge no menja canelons et cau una plantofada.
JOANET : — (irònic) És que són sagrats, els canelons!
MARE : — Jo no ho entenc, però des que has tornat d’estudiar a la ciutat,
sembla que no siguis de la família! Ui, mira què tard s’ha
fet! Vaig corrent a la perruqueria que és la meva hora! (marxa)
ESCENA 4
En Joanet va per sortir, entristit, pel cantó contrari a la mare, i es topa amb en Tòfol i el Riki que acaben d’entrar (i creuaran l’escena en diagonal a poc a poc).
RIKI : — Eiii; què passa nano! Vens als futbolins? (es piquen les mans)
JOANET : — Buf, no.
RIKI : — Tens una poca marxa! No sé què et passa tio!
TÒFOL : — Que té nòvia, li passa. Ja s’ha apalancat, el pavo!
JOANET : — Pfff. No me’n parlis.
RIKI : — Va Joanet, que estem muntant el campionat i hem d’acabar de fer
els equips.
JOANET : — Estic molt desentrenat, no sóc un bon fitxatge, creu-me.
TÒFOL : — Per això ens trobem, home; per entrenar!
JOANET : — No, no, de veritat. És que no m’hi acabo de trobar... Jugues,
guanyes, i què? Només veus uns ninotets...!
TÒFOL : — Però què dius?
RIKI : — Està empanat.
JOANET : — És que el món és immens, tio, i hi ha quantitat de coses per
descobrir com per tancar-se allà al bar!
RIKI : — Com et passes, no? Tota la colla fent pinya, lluitant per aconseguir
un gol, compartint l’esforç, les penes i les alegries...!
JOANET : — No, no m’entens.
RIKI : — Se t’han pujat els fums o què?
TÒFOL : — És clar; des que el senyoret treballa a l’agència d’assegurances, no
li agrada suar.
JOANET : — No és això. Estic fart de les assegurances. Assegurances per si
se’t crema la casa, o per si se l’emporta el vent! Per si et mores,
perquè t’enterrin, i per si vas a l’infern!
RIKI : — Home, ara que els capellans ja no poden assegurar-te que aniràs
al cel, pot ser interessant!
JOANET : — No suporto que ens fiquin aquesta por al cos! No vull que
m’assegurin la vida, jo!
TÒFOL : — (sorprès) Ah, no?
JOANET : — No!!! La vida és arriscar-se, explorar, investigar, experimentar!
Si a la vida no et passa res, és que estàs mort!
El Tòfol i el Riki es miren i es fan cares de que en Joanet està grillat.
TÒFOL : — Però a l’agencia et paguen bé, no?
RIKI : — I no t’embrutes com jo al taller de cotxes.
JOANET : — (abatut) Si, si, ja.
RIKI :— (mira l’hora) Bé doncs... anem tu, que la colla ja deu ser al bar.
TÒFOL : — Vindràs després a l’esplanada de la font, a rentar la moto?
Hi serem tots.
JOANET : — (vençut) No ho sé... No ho crec.
El Tòfol i el Riki es miren i s’alcen d’espatlles mentre marxen.
En Joanet es queda tot capficat, amb les mans a la butxaques, xutant alguna pedra.
ESCENA 5
ANNA : — Què passa Joanet, que no contestes al mòbil?
JOANET : — (desganat) Ah, és que se m’ha acabat la bateria.
ANNA : — Doncs carrega’l, no?
JOANET : — Pffff. Per què? Si aquest poble és tant petit que et trobes a
tothom pel carrer.
ANNA : — Però escolta nen, i si t’he de dir alguna cosa urgent? I si t’he
de consultar sense poder esperar? Que t’estic trucant tot el
mati, guapo, que tinc un dubte molt gran.
JOANET : — Jo també tinc un dubte molt gran, Annita. He de parlar amb tu.
ANNA : — Ho veus? Doncs mira, que t’ho explico. He estat pensant que si en
comptes del sofà ens decidim pel tresillo, haurem de trobar un altre
color per les cortines. Perquè el sofà era color salmó com les
cortines, però és clar, el tresillo és verd! Un verd preciós, eh, ja el
veuràs... Però resulta que el verd i el rosa ja no lliguen... L’ideal
seria un color cru, m’entens? El problema és que s’embruta molt, i
com que les cortines de seguida s’omplen de pols... Que no
m’escoltes?
JOANET : — És que em perdo.
ANNA : — Et perds perquè no m’escoltes. No ho entenc; passes de tot, cari!
(mimosa) Però és que es tracta de la nostra casa, saps. Sembla
que no et faci il·lusió! Què tens? No t’agrada el tresillo de color
verd?
JOANET : — No sé, és que m’ofego amb tants mobles i tants colors...
ANNA :— (riu) És que els homes no serviu per això. Però jo et prepararé un niuet tan xuli que no voldràs sortir-ne mai més!
JOANET : — No, Annita, espera, hem de parlar, que no ho veig clar, de veritat.
ANNA : — No t’amoïnis, vida. Deixa-m’ho a mi que jo ho veig claríssim.
JOANET : — És que haver de decidir com serà cada detall de la meva vida per
sempre, és una cosa que... que m’angoixa, que m’oprimeix, que... no sé...
ANNA : — (riu) Doncs a mi m’encanta! Veus que bé? Oblida-te’n; ja me
n’ocupo jo. He quedat amb la Natàlia per anar al Baricentro, i
m’ajudarà a escollir, que té molt bon gust. També li he dit a la teva
germana que vingui. Com que ella et coneix de tota la vida, sabrà
el que t’agrada.
JOANET : — La meva germana? Però si no sap res de mi!
ANNA : — (riu, maliciosa) Això és el que tu et penses!
ESCENA 6
Entren la Germana i l’Amiga
AMIGA : — Al·lucina, tia! L’Anna puntual!
ANNA : — És que tinc l’adrenalina a mil!
Es fan petons.
GERMANA : — (contrariada, al Joanet) Tu també vens?
JOANET : — No, no; gràcies.
ANNA : — Prefereix que li fem una sorpresa.
GERMANA : — (antipàtica) Millor, que si no ens embolicarà.
AMIGA : — Ja veuràs, Joanet, et deixarem un piset moníssim.
GERMANA : — Dinarem allà, oi?
AMIGA : — Sí, és clar! Que si no, no hi haurà temps per res!
GERMANA : — A més, a mi el “Burguer King” em “xifla”.
ANNA : — També vull anar a veure les moquetes. Estaria bé, no, Joanet?
GERMANA : — Home, i tant! La moqueta és molt càlida!
AMIGA : — I més barata que les catifes.
ANNA :— (es mira la llista) També vull mirar llums... ah, i mobles de cuina.
JOANET : — Però si al pis ja hi ha una cuina.
ANNA : — No, vida, que és horrible aquella cuina!
GERMANA : — Està més passada de moda que una boina!
ANNA : — No pateixis, que pagarem a terminis. Tenim tota la vida, no?
AMIGA : — Escolta, i a la nit anirem a la disco, oi? Que jo he quedat amb el meu xurri.
GERMANA : — És clar, nena; si és dissabte!
ANNA : — Oi que si, Joanet? Que fa la tira que no hi anem i ho trobo molt a faltar... Va, que jo t’hauré estalviat molta feina al Baricentro!
GERMANA : — No li pots dir que no; s’ho mereix a tope!
ANNA : — Ai, va; marxem? Que estic súper impacient! Adéu vida, fins al vespre!
GERMANA : — Au, adéu!
AMIGA : — Ens veiem! (mentre marxen:) A més vull comprar-me unes botes que vaig veure l’altre dia, que són una passada!
El Joanet, trist i abatut, les mira marxar i s’asseu a un racó.
ESCENA 7
Música de circ. Arriba el Clown seguit de tots els artistes vestits amb roba de treball. Mentre ell parla, els altres munten l’escenografia (cortinetes, cartell, i volt de pista).
CLOWN : — Aaatenció, senyores i senyors, nens i nenes, avis i joves!
Aaarriba el CIRC de L’ALEGRIA!!!!! L’Alegria que passa com un
remolí pel vostre poble, corre pels carrers, dansa per les places i
s’enfila fins al cel! Us esperem a les nou del vespre per mostrar-vos
miratges i misteris, enigmes i meravelles! No us ho perdeu, senyors i
senyores! El Circ de l’Alegria us mostrarà fenòmens reals, prodigis
verídics, i vibrareu de sensacions autèntiques, inesperades,
irrepetibles! Aquest vespre a les nou, senyores i senyors, a les nou
del vespre, senyors i senyores... us espera... el Circ de L’Alegria!!!!
El Clown calla, s’eixuga la suor i mira al seu voltant.
CLOWN : — Buf, aquest poble és un cementiri. Tothom mirant la tele dins les
cases, com cargols ensopits!
El Clown s’adona que les caixes de cartró pintades de colors que han de marcar el cercle de la pista estan totes al centre formant una “escultura” en equilibri.
CLOWN : — Però què feu, noies? Què és aquest xurro? Verge de la carretera,
quina colla de col-i-flors! (les Clownetes entomen la bronca mirant-se
de reüll i rient per sota el nas) Ja ho esteu posant tot al seu lloc!
Quines ganes de fer les coses dues vegades! I tu, Zaira, no ho veus
que ho fan tot del revés? Es pot saber per què no les controles?
ZAIRA : — Jo? Sí home! Ja en tinc prou amb la meva feina, que no és poca!
La Zaira s’ocupa de penjar tot el vestuari a una burra, o s’instal·la a cosir un botó o a planxar una cortina.
En Cop de Puny s’asseu a un racó a menjar un donuts o un entrepà. Les Clownetes s’afanyen a posar les coses al lloc que cal, entre empentes i rialles. Després es vestiran per l’espectacle, entrant i sortint de darrere les cortinetes, tot això mentre el Clown i en Joanet van parlant.
ESCENA 8
Mentre parlen, el Clown es va vestint i maquillant assegut a un tamboret davant un mirallet, a un cantó de la pista. En Joanet li parla primer des del seu racó, i s’anirà acostant.
JOANET : — No s’amoïni, que vindran tots.
CLOWN : — Ah si?
JOANET : — Segur; avui a les nou no hi fan res de bo, a la tele.
CLOWN : — Així l’hem encertada! Ja veig que ets d’aquí, tu.
JOANET : — Sí; però ja m’agradaria viatjar pel món, com vosaltres. D’on sou?
CLOWN : — Jo sóc de pare polonès i de mare veneçolana. Però vaig néixer a
Madagascar.
JOANET : — Caram, quina barreja! I quan vas venir cap aquí?
CLOWN : — La primera vegada? Ni me’n recordo; no paràvem de voltar! El pare
era antipodista i em va fer sortir a la pista abans que sabés caminar
JOANET : — Alça aquí!
CLOWN : — S’ajeia amb les cames en l’aire i em feia giravoltar damunt els seus
peus com una pilota.
JOANET : — Què dius? No et feia por, tan menut?
CLOWN : — (riu) La veritat, amic meu, és que ho agrairé tota la vida; vaig
aprendre de seguida a mantenir l’equilibri en situacions inestables!
En Joanet va mirant la Zaira de reüll.
JOANET : — I... la noia és... la teva...?
CLOWN : — No, per favor! No vull ningú al meu costat que em pugui demanar
comptes! A mi m’agrada enamorar-me a cada port, i mantenir la
il·lusió pel que m’espera a la següent parada.
JOANET : — (admirat) Uau, quina vida!
CLOWN : — Sí, noi; sóc lliure com el vent: no em retenen les arrels, ni
m’empresonen els amors. Només sóc fidel al viatge i al meu art!
JOANET : — Tot això és fascinant... Jo somnio en marxar, però em sento
atrapat en aquest poble.
CLOWN : — La gent s’arrapa a les quatre coses que té, però si et deixes anar
és com dir: “tot és meu!”.
JOANET : — És veritat. A més, un artista també es pot fer ric!
CLOWN : — Bah, aleshores deixa de ser artista! Per volar has de ser lleuger, noi!
JOANET : — És clar, tens raó.
CLOWN : — Em fan riure tots aquests que se senten importants! Es lliguen al
renom, a la imatge, o a les possessions sense veure que això els
encadena sense remei!
JOANET : — És terrible! I tant!
CLOWN : — A mi, doneu-me un camí sense fi, sota el cel immens...
JOANET : — Uf! Em creixen les ales de sentir-te!
CLOWN : — Doncs vigila que no et trenquis el nas, que de volar se n’ha de
saber. Bé; nenes, esteu a punt? Anem a fer un cercaviles que
s’acosta l’hora de la funció.
El Clown marxa amb les Clownetes, tirant confetti, acompanyats per una música de circ que s’allunya amb ells.
ESCENA 9
La Zaira posa a terra una catifa, penja la tela que acaba de cosir, o planxa la faldilla que es posarà a continuació per a l’espectacle.
JOANET : — Està molt bé tot el que explica el teu company.
ZAIRA(1) : — (irònica) Sí, ja l’he sentit; té molta boca, ell.
JOANET : — Per què ho dius? La vostra vida és emocionant!
ZAIRA(2) : — No ho veus així? Si és com un somni!
ZAIRA(1) : — És clar que sí. D’això es tracta: de fer somiar la gent.
ZAIRA(2): — Ja. I tu, en què somies, doncs?
ZAIRA(3) : — Buf! Tant és. No ho pots entendre.
En Joanet se la mira un moment en silenci.
ZAIRA(1) : — Però d’on surts, tu? La gent només vol veure la façana. Amb que siguis maca ja en tenen prou. El que hi hagi a dintre no els importa!
ZAIRA : — (irònica) Ah si? Per a mi la llibertat no és córrer pel món fugint dels
conflictes i dels lligams. La llibertat és poder escollir cada pas que
fas a la vida.
JOANET : — Però... tu no ho has escollit?
ZAIRA(!) : — Una part sí. Cantar i ballar són les meves ales; és una feina que
m’alimenta per dins...
ZAIRA(3) : — Però jo voldria tenir un lloc on la gent digués: “aquestes son les nostres Zaires! El meu somni és algú per estimar, un jardí per cultivar, un niu on trobar escalfor... Estic cansada de voltar.
ZAIRA (2) : — Què dius? El que jo voldria és escapar amb un noi que m’estimés! Descobrir junts les meravelles de l’altra punta de la terra, i volar agafats de la mà...
ZAIRA(3) : — Moltes noies t’estimaran a tu, aquí al poble, perquè saps escoltar.
JOANET : — Però jo no em vull quedar; em moro de pena aquí tancat!
ZAIRA(3) : — Doncs veus? Jo em quedaria a qualsevol lloc si algú m’estimés de
veritat.
JOANET : — Crec que... me n’aniria amb tu fins a la fi del món...
ZAIRA : — Ho dius de veritat? ... No em facis somiar, que tenim un contracte amb el circ.
JOANET : — El podríem cancel·lar. Podríem negociar...
En Cop-de-Puny els està escoltant mig dissimulat darrere les cortinetes i en surt fet una fúria.
COP-DE-PUNY : — Però tu què t’has cregut, xitxarel·lo? Vols arruïnar-me el xiringuito? I vosaltres passau cap allà, que encara no us heu canviat
ZAIRA : — Calma, eh? Sense donar empentes.
COP-DE-PUNY : — Si em vols deixar plantat, et portaré als tribunals, que estem en plena temporada! i tenim tope de feina, a més!
La Zaira ha corregut a canviar-se darrere les cortinetes. En Cop-de Puny fa guàrdia al davant mirant fixament en Joanet, que recula, intimidat, mentre s’acosta la música del cercaviles.
ESCENA 10
Música de Circ. El Clown i les Clownetes arriben seguits de la gent del poble que va xerrant i rient. En arribar, la gent fa dues files i va pagant l’entrada a en Cop-de-puny i a una Clowneta que els hi van donant els tiquets per anar seient a banda i banda del cercle de la pista, mentre parla el Clown:
CLOWN ( ) : — Acosteu-vos, bona gent, pagueu l’entrada i feu rotllana! Benvinguts al Circ de l’Alegria! Un circ que ha fet tres vegades la volta al món, travessant els deserts i els oceans, actuant a les selves impenetrables i a les jungles de l’asfalt! Benvinguts i benvingudes!
El Clown s’acosta de la gent asseguda i en saluda alguns amb posat graciós (li l’encaixa
la mà si és home, li besa la mà si és dona o li pica l’esquena si és jove) fins que tothom s’ha instal·lat. Canvia la música, i surten a la pista les Clownetes que volen passar, com si fos una finestra, a través d’un aro (tipus hoola-hop, sostingut per elles mateixes) de diferents maneres (primer una cama, o primer els braços, o dues noies alhora...) per saludar molt satisfetes a cada passada. Però s’entrebanquen les unes amb les altres, s’encallen i es barallen per l’aro, mentre el Clown va parlant:
CLOWN ( ) : — De les muntanyes nevades del Tibet ens arriben aquestes noies
d’origen misteriós que no s’expressen amb paraules. Se sospita que hagin estat educades des de la més tendra infància per l’abominable Home de les Neus, ja que combinen la intel·ligència humana amb el comportament graciós dels micos. Amb tots vosaltres, Espurneta, Gluglú, Empanadilla, i Pirulí !
Aplaudiments de la gent del poble. Les Clownetes saluden, aprofitant per donar-se bufetades les unes a les altres. El Clown els hi arravata l’aro disgustat, i les fa fora.
Canvi de música. Surt a la pista en Cop-de-Puny que fa moviments d’escalfament i rugeix com un lleó mentre parla el Clown.
CLOWN ( ): — Atenció, vigileu! Feu lloc, que és perillós! Vingut de Terra de Foc,
aquí teniu un fenomen de la natura! Un colós, un gegant, un tità! És l’home d’acer, l’home més fort que heu vist mai, és... en Cop-de-Puny!!!!
En Cop de Puny posa en equilibri una espasa sobre el seu front, doblega una barra de ferro, parteix unes totxanes amb un cop de mà, i trenca una cadena enroscada al voltant del pit. Les Clownetes li porten i li recullen el material, fent el pallasso amb els estris, i deixant-se espantar pels gestos bruscos que els fa en Cop-de-Puny. La gent del poble va cridant d’admiració i d’esgarrifança durant el número. Aplaudiments. En Cop-de-Puny saluda i s’enretira.
CLOWN ( ) : — I ara, estimat públic, tinc el plaer de presentar-vos una vedette
joveníssima, amb una historia plena de glamour!
Entra la Zaira. El Clown, tot parlant, li besa la mà, la fa giravoltar, clava un genoll a terra perquè ella s’assegui damunt l’altra cama, li agafa la barbeta i enretira el dit de sobte perquè ella l’ha volgut mossegar amb cara maliciosa.
CLOWN : — Nascuda a Rússia en alta mar, dins un vaixell presoner del glaç, la
Zaira té el do de fondre el gel amb la seva ànima ardent. Canta com una sirena i balla com un ocell... Però no està feta de sucre ni de canyella, sinó de sal i pebre! (mossegada) Ai!... Us deixo amb... la Zaira!
Les Clownetes volten la Zaira fent una coreografia, mentre ella balla i canta en play back “Elastics verds” de la Guillermina Motta. Poden utilitzar, si volen, una cadira, un barret i un bastó.
ESCENA 11
En acabar el ball, la Zaira i les Clownetes saluden. La gent del poble aplaudeix. Tots els artistes tornen per saludar plegats composant un quadre final.
CLOWN : — Gràcies, senyores i senyors per haver-nos acompanyat! Nosaltres
pleguem veles, ens emportem el circ i us deixem l’alegria!
Continuem la nostra ruta pel món fins que, en donar tota la volta,
potser un dia ens tornarem a trobar! Bona nit a tothom!
La gent del poble torna a aplaudir. Després s’aixequen i formen grupets que xerren, mentre la troupe de circ va recollint. El Tòfol i el Riki van interpel·lant la Zaira que plega les teles i intenta ignorar-los.
RIKI : — Ho has fet molt bé, eh, nena! No m’ho podries repetir en privat?(riu)
TÒFOL : — (riu) Això; que ens faci classes particulars!
RIKI : — Sht, sht! Ei, com et dius? Vens a prendre alguna cosa?
TÒFOL : — Va que et porto a fer un volt amb la moto!
JOANET : — No us fa vergonya ser tan pallussos?
RIKI : — Més vergonya ens faria ser pallassos! (riu)
TÒFOL : — Au, Joanet, no veus que és ella qui s’exhibeix?
JOANET : — I tu? No t’exhibeixes servint copes a la terrassa del bar?
RIKI : — No comparis, home! Nosaltres treballem de veritat!
En Joanet s’acosta de la Zaira que recull els estris vora les cortinetes.
El Tòfol i el Riki continuen parlant i rient en veu baixa.
JOANET : — Zaira... apunta’t el meu número de mòbil. Em trucaràs? Vindré
a veure’t allà on siguis.
La Zaira l’arrossega darrere les cortinetes. Dues Clownetes retiren les cortinetes i les pleguen a un cantó. Al darrere apareixen la Zaira i en Joanet enllaçats i amb els caps molt junts, apuntant els números cada u al seu mòbil, sense adonar-se que ja no estan amagats. La Germana d’en Joanet els ha vist.
GERMANA : — Però què fa, el burro aquell?
AMIGA : — S’ha tornat boig o què?
TÒFOL : — Mira el pavo com hi va!
RIKI : — Ens dóna la bulla i després s’ho munta!
L’Anna (nòvia d’en Joanet) es tapa la cara mentre la Mare i les dues Veïnes la volten fent pinya, escandalitzades. Mentrestant, la Germana i l’Amiga han anat cap al Joanet i la Zaira, i els separen a empentes. En Joanet prova de protegir la Zaira. Tots criden una mica alhora.
GERMANA : — Estàs fent el ridícul davant de tot el poble!
JOANET : — No t’hi fiquis! Deixa’m en pau!
AMIGA : — Et recordo que estàs promès, nen!
COP-DE-PUNY : — Carregueu la furgoneta a tota bufa!
El Clown i les Clownetes s’afanyen a desmuntar tan ràpid com poden, (xoquen, cauen, etc). La Zaira intenta marxar però les noies la tenen atrapada i la sacsegen.
GERMANA : — I tu què t’has cregut, perduda? Que pots anar pels pobles rebentant la vida de la gent?
AMIGA : — Marxa d’aquí, que ningú no t’ha cridat!
JOANET : — Que no la toquis, carallot!
En Cop-de-Puny s’acosta a separar els que es barallen.
COP-DE-PUNY : — Tranquils, mal llamp! Que si em feu malbé la ballarina...!
L’Alcalde se li enfronta, voltat d’en Tòfol i del Riki.
ALCALDE : — Què passa, si la fan malbé?
La Germana i l’Amiga corren vora l’Anna, i la Zaira es posa a recollir amb les companyes molt neguitosa.
COP-DE-PUNY : — Que us hauré de denunciar, dimoni!
ALCALDE : — Tu, ens has de denunciar?
COP-DE-PUNY : — Li sembla que no hauria de pagar els plats que trenca vostè?
ALCALDE : — Però qui ets tu, d’on surts? Si no tens ni, ni...!
COP-DE-PUNY : — Tot en regla, ho tinc! I em pregunto si vostè pot dir el mateix!
ALCALDE : — Què t’has cregut, poca pena? Aquí som gent respectable i ens sabem comportar segons les normes!
COP-DE-PUNY : — Doncs nosaltres som gent honrada, i disposem d’imaginació per trencar normes encarcarades!
ALCALDE : — Ja ens heu insultat prou! Fora d’aquest poble!
COP-DE-PUNY : — Ja ho crec que marxem! Amb molt de gust! (li gira l’esquena) La gent del poble es posa a cridar, tots a l’hora.
MARE : — Fora! Bandarres!
TÒFOL : — Morts de gana!
RIKI : — Marxeu d’aquí!
ANNA : — Que no tornin mai més!
GERMANA : — Fora, fora!
ROSSITA : — Saltimbanquis!
EULÀLIA : — No teniu respecte!
AMIGA : — Fora d’aquí!
La gent del Circ marxa amb els últims farcells. La Zaira es gira a mirar en Joanet abans de sortir i li fa adéu.
ALCALDE : — T’has ben lluït, fill meu! Ets la vergonya de la família.
MARE : — La vergonya del poble!
La mare marxa, emportant-se l’Anna voltada de les Veïnes.
ALCALDE : — S’ha acabat de fer el poca solta! T’exigeixo que et comportis com cal
L’Alcalde surt, darrere la mare, molt digne. Tots van marxant, i parlen en passar vora en Joanet.
AMIGA : — La gent no pot fer el que li dóna la gana, saps?
GERMANA : — i si no t’agrada, t’aguantes!
TÒFOL : — No sé qui et penses que ets!
RIKI : — T’has passat, col·lega!
En Joanet es queda sol, molt abatut. Es va fonent la llum fins que només queda un cercle voltant el noi. Tot d’una li sona el mòbil i ell s’hi posa.
JOANET : — Hola? ... Zaira!!!!
Fosc.
----------------------------FI.
