biografia

Clica la imatge
L'himne de Mallorca'La Balanguera' és una cançó popular mallorquina que el poeta Joan Alcover recollí entre els anys 1902 i 1903 i transformà en un poema, i que, musicat pel compositor Amadeu Vives, es va convertir en l'himne del poble mallorquí.
El novembre de 1996 el Consell de Mallorca declarà 'La Balanguera' himne oficial de Mallorca. Autors



Joan Alcover

Joan Alcover i Maspons, autor de la lletra


Joan Alcover i Maspons va néixer a Palma de Mallorca el 1854. A l'Institut Balear va ser condeixeble del poeta Miquel Costa i Llobera, Joan Lluís Estelrich i el polític Antoni Maura i va tenir per professor el poeta romàntic Josep Lluís Pons i Gallarza.

L'any 1869 va iniciar la carrera de Dret a Barcelona, on va entrar en contacte amb el moviment de la Renaixença. Va llicenciar-se en Dret Civil i Canònic el 1878 i es va instal.lar definitivament a Mallorca; es va casar amb la barcelonina Rosa Pujol, i va començar a exercir d'advocat. Va ingressar a les files del partit liberal d'Antoni Maura i va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Palma. La seva carrera política va culminar l'any 1893, quan va ser diputat a Corts, pel mateix partit.

Paral.lelament a la seva carrera política, va iniciar la carrera literària que, al començament, va alternar en català i castellà. Va publicar els seus primers poemes l'any 1872, i l'any 1877 va guanyar un premi extraordinari als Jocs Florals de Barcelona pel poema La Creu.

Entre 1887 -any que va morir la seva dona (amb la qual havia tingut tres fills: Pere, Teresa i Gaietà)- i 1901, any que va morir la seva filla Teresa, va publicar llibres de poemes només en castellà, alguns dels quals insinuen les possibilitats creatives que es van fer paleses més endavant, en els poemes en català. Amb l'experiència amarga del dolor per la pèrdua de la dona i la filla (després vindrien encara més desgràcies familiars), va redescobrir la llengua pròpia com a eina d'expressió dels sentiments més profunds. Les campanyes idiomàtiques de mossèn Alcover i l'èxit inesperat d'uns poemes catalans fets per encàrrec: La serra, homenatge a Miquel Costa i Llobera, i La relíquia, petició de Santiago Rusiñol per a un àlbum el van esperonar a continuar la producció poètica exclusivament en català. D'altra banda, el desencís polític en l'experiència com a diputat, el van desenganyar de l'ideari maurista, i el van fer revisar en part la seva ideologia.

El 1903 va fer la lectura pública de La Balanguera, que en el doble significat -directe i simbòlic- parla del pas del temps que comporta la perennitat de la vida civil enfront de la fugacitat de la vida personal. Va participar en les conferències que els intel.lectuals mallorquins van fer a l'Ateneu Barcelonès, el 1904, i en el Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906). Membre corresponent de la Real Academia Española (1904) i de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1913). El 1905 va concórrer en els Jocs Florals de Barcelona -el mateix any que moria el seu fill Pere-, també hi ha concórrer l'any 1907; i el 1909, en què va ser proclamat mestre en gai saber.

En català, la seva obra poètica s'aplega a Cap al tard (1909) que conté alguns dels millors poemes de la literatura catalana de tots els temps (La Balanguera, Elegies, Miramar, L'espurna, Desolació, La relíquia...) i Poemes bíblics (1918). Igual com el seu company de generació, Miquel Costa i Llobera, i els membres de l'Escola Mallorquina, Alcover troba en el paisatge correspondències simbòliques amb el seu estat d'esperit. Malgrat tot, no es va sentir atret pels elements extrems del moviment Modernista (Maeterlinck, D'Annunzio) i es va identificar, en canvi, amb un cert vessant del Noucentisme incipient, pel que comportava de contenció expressiva i de rigor formal. La teoria literaria d'Alcover, que va formular principalment en el seu text Humanització de l'art (1904), es basava en la sinceritat de l'expressió del poeta, i la claretat en la forma poètica. Per a Alcover, calia sentir les coses abans d'escriure-les. És per això que, en els seus poemes, es troba la manifestació elegíaca del dolor que li va suposar la mort de la seva dona i dels fills.

L'any 1919 va rebre el premi Fastenrath i, aquell any, morien el mateix dia, a Barcelona i a Mallorca, respectivament, els seus fills Gaietà i Maria, filla de la seva segona dona -Maria de Haro i Rosselló-, amb qui tindria Pau, l'únic dels fills que sobreviuria al seu pare. A partir d'aquestes desgràcies, les noves composicions poètiques van ser escasses i sovint es van concretar en reelaboracions o traduccions de peces anteriors.

Va ser un excel.lent orador, valorat per tothom, que es va manifestar en el camp polític i en l'intel.lectual. Va complementar la seva activitat poètica amb nombroses conferències. Són rellevants els discursos que va pronunciar en els Jocs Florals i, també, els retrats literaris, els articles i comentaris sobre les lectures d'assajos de teoria literària. L'any 1916 va ser nomenat membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Va morir a Palma de Mallorca el 26 de febrer de 1926.

L'any 1996, el Consell Insular de Mallorca va aprovar fer de la cançó La Balanguera, el poema de Joan Alcover musicat per Amadeu Vives, l'himne oficial de Mallorca.

Biografia extreta de www.escriptors.cat


Amadeu Vives

Amadeu Vives, autor de la música


Amadeu Vives va nàixer a Collbató el 1871 fill d'una família humil de flequers i fou batejat a l'església de Sant Corneli amb els noms d'Amadeu Josep Joan. Als quatre anys va iniciar els seus estudis de la mà del seu germà Camil, que després seguiria la carrera eclesiàstica. El 1877 va sofrir un accident que li va deixar lesions permanents al braç i la cama esquerres, quedant-li atrofiats per sempre.

Pels seus problemes de salut va ser internat en un asil de Barcelona, fins que la seua família s'hi va traslladar, moment en què Vives pot començar d'una manera més seriosa els seus estudis musicals. Ho farà com escolà de l'església de Santa Anna, intervenint també amb l'Escolania en una representació de Mefistofele de Boito al Liceu.

El 1886 es traslladà a Màlaga i després a Madrid, on va ocupar diverses places com a director de banda i on farà conéixer les seues primeres composicions.

Atès que les condicions de treball a Madrid no eren les desitjables, va tornar a Barcelona, on va iniciar una vida bohèmia que el va portar a la coneixença de Lluís Millet amb qui el 6 de setembre de 1891 va fundar l'Orfeó Català. Amb aquesta agrupació va estrenar diverses composicions corals al llarg de la seua vida entre les que cal destacar les harmonitzacions de La filadora, Els Segadors i Els tres tambors (1892) i les composicions originals Cançó de les palles i L'Emigrant (1893) (sobre text de Jacint Verdaguer); La Balanguera (sobre text del poeta mallorquí Joan Alcover i polpularitzada en temps recents per Maria del Mar Bonet) i Tres idil·lis (1926); La fira i Collsacreu (1927); Follies i paisatges (1928).

Fins al 1900 va viure a Barcelona, on es va casar amb Montserrat Giner i va estrenar les primeres òperes: Arthús (1897) i Euda d'Uriac (1900), aquesta darrera sobre text d'Àngel Guimerà. No obstant, també en aquest període va començar a compondre sarsueles per als teatres de Madrid, i encara que el primer títol madrileny, La primera del barrio (1898), va ser un fracàs, l'èxit de Vives va anar refermant-se amb obres com Don Lucas del Cigarral (1899), La preciosilla (1899) o La balada de la luz (1900). És el gran èxit d'aquesta darrera obra el que va precipitar el trasllat de la família Vives a Madrid.

La dedicació de Vives a la música d'escena, primer amb Arthús, òpera allunyada de les esències nacionals catalanes, i després més acusadament per la seua dedicació a la sarsuela, van anar refredant la relació amb Lluís Millet. L'Orfeó Català havia nascut com una institució de fonaments nacionalistes i netament conservadora, que comptava amb el suport de la Lliga de Catalunya i compartia local amb Foment Catalanista. No obstant, Vives, malgrat marxar a Madrid va aconseguir mantenir una relació permanent amb Catalunya, i en els darrers anys de la seua vida fins i tot es va implicar en la vida política catalana, com candidat a regidor de Barcelona per Acció Catalana. Davant els retrets d'una part de la societat catalana pel seu pressumpte allunyament dels postulats nacionalistes Vives va declarar: Jo us asseguro que tota la meva música és pensada i escrita en català; els d'ara no se'n poden adonar, però algun dia, quan seré mort, ho descobriran els qui estudiïn sense prevencions i per damunt de l'ambient del nostre temps...

A Madrid va esdevenir un protagonista indiscutible de la vida musical, estrenant sarsueles de gran èxit popular i també de gran qualitat musical i teatral. A la capital d'Espanya va col·laborar amb els millors llibretistes i també va compondre sarsueles en col·laboració amb altres músics com Gerónimo Giménez. També es va relacionar amb els grans intel·lectuals espanyols de la generació del 98, com Ortega y Gasset, Valle Inclán o Azorín. Aquest darrer el considerava el músic espanyol més representatiu de la generació del desastre colonial. Destaquen d'aquest període les sarsueles Bohemios (1904) i La Generala (1912). També a Madrid va iniciar activitats d'empresari musical, junt a Vicent Lleó dels Teatres de la Zarzuela, Eslava i Cómico, sense massa èxit.

S'ha apuntat que potser Vives va trobar a Madrid un ambient més receptiu i més adaptat al seu geni i als seus interessos. En efecte, la Barcelona d'entre segles era una ciutat convulsionada per les lluites obreres i molt ideolotgitzada pel resorgir nacionalista, en canvi a Madrid la petita burgesia vivia sense massa cabòries i es delia pels espectacles senzills i sense pretensions intel·lectuals, com era el cas de la sarsuela. Això feia que l'ambient líric de Madrid fora més ric i amb moltes més oportunitats per un compositor de vocació teatral com Vives.

El 1914 va estrenar al Teatro de la Zarzuela de Madrid la més apreciada de les seues òperes: Maruxa, ambientada a Galícia i sobre llibret de Luis Pascual Frutos. L'èxit de l'obra va provocar la seua estrena l'any següent al Teatro Real de Madrid, fet insòlit per a una òpera espanyola. També el 1915 va estrenar les Canciones epigramáticas per a soprano.

El seu prestigi va desembocar en el seu nomenament com a president de la secció de música de l'Ateneu de Madrid (1921) i catedràtic de composició del Conservatori de Madrid (1922).

Doña Francisquita transcorre en l'escenari d'un Madrid idealitzat: alhora romàntic i castís.

1923 és l'any de l'estrena de la que es considera la seua obra culminant: Doña Francisquita, obra d'un èxit aclaparador des del primer moment i que ha perdurat fins als nostres dies, i pedra de toc de la sarsuela del segle XX. Amb Doña Francisquita Vives intenta la sublimació del castissisme per va via de la sarsuela, a l'igual que Granados ho va fer amb el piano, aconseguint una obra de gran encís musical i eficàcia teatral. Amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández Shaw està basada en la comèdia La discreta enamorada de Lope de Vega, amb l'acció traslladada al Madrid romàntic. El paper de Fernando (tenor) ha estat defensat i gravat per tenors de la talla d'Alfredo Kraus, Plácido Domingo i Jaume Aragall. En les darreries del segle XX i principis del segle XXI, Doña Francisquita ha obtingut una creixent projecció internacional que l'ha duta als escenaris operístics més importants d'Europa i Amèrica.

Després d'una gira internacional amb la seua pròpia companyia de sarsuela i d'una breu estada a Barcelona que el portarà a retrobar-se amb l'Orfeó Català, Vives va retornar a Madrid, on va morir el 2 de desembre de 1932 a causa d'una miocarditis. El seu soterrament va convertir-se en una ampla mostra de dol popular tant a Madrid com a Barcelona, on van ser traslladades les despulles. L'Orfeó Català va interpretar L'Emigrant i el seguici fúnebre va travessar diversos carrers amb un acompanyament espectacular, fins al Cementeri Nou, on reposa en la tomba 508 de la Via Misericòrdia.

Entre les darreres obres cal destacar la sarsuela La Villana (1927) i la sarsuela pòstuma Talismán, estrenada 4 dies després de la mort del compositor.

També Vives va deixar una estimable obra literària, amb assaigs, una autobiogradia i una comèdia teatral: Jo no sabia que el món era així, estrenada a Barcelona el 1929.

Biografia extreta de http://ca.wikipedia.org/wiki/Amadeu_Vives



Alcover